Dia 81: negre

Un cop més la foscor s'apodera del meu interior, la foscor més opaca possible i fa que no pugui mirar dins meu, tot el que veig és negre, fosc, tot el que porto dintre és com el meu cor, com els meus pensaments. Aquesta foscor no és d'ara, ja era abans, però ha canviat la seva textura, ara és d'una altra manera. Jo he canviat molt en aquests dies, he canviat i força en aquests últims temps. No se si ha estat la meva malaltia, o potser la meva darrera experiència humana i les seqüeles que em va deixar, no ho sé, però ja no sóc la mateixa persona, de fet, ja no sóc ni persona, sóc una mena de enorme massa de carn que pateix, sense cap mostra d'humanitat, sense cap mostra de sensibilitat, el dolor ha trencat lo poc que em quedava, m'he convertit en una bestia, un ésser tremendament primari.
Ara que ja no tinc esperances ni cap mena de possibilitats, ara ja no tinc moralitat, sóc com un animal que deambula, que només es mou per inércia, sense capacitat decisòria, sense llibertat d'elecció. Només em bellugo esperant el meu final, sobrevisc, no visc. La foscor ho ocupa tot i no veig res més que això, un futur fosc, una vida fosca i grisa, un present negre, un passat trist...