Día 450: casi

Pese a todo me resisto. Hay algún tipo de voluntad ciega que no me deja rendirme del todo y por eso puede que todavía esté escribiendo aquí, a pesar de que no hay esperanza ya de ningún tipo. La enfermedad ha vencido, el proceso se ha acabado ya finalmente y yo todavía no se como ha quedado todo. Puede que no esté del todo finalizado, pero hay algo que ya ha cambiado ya para siempre y que me ha dejado sin la fuerza necesaria incluso para seguir con algo que se había convertido en un hábito ya casi. Casi. Una palabra que he oído mucho en mi vida y que encierra dentro de ella algo que he odiado a pesar de ser un consumado maestro, una palabra que encierra en fracaso en su más cruda versión, el de los que no lo aceptan. Yo lo he aceptado y asumido, pero eso no me convierte en nada diferente ni me ha servido para nada. Una pena.

Dia 445: no puc

Van passant els dies i jo no soc capaç d'escriure tot el que em passa pel cap. No puc continuar amb això que va començar ja fa més de 400 dies, no sembla passatger, jo no sóc el mateix, i per més que ho intento, no puc.

Dia 443: malaltia

Se que darrerament semblo molt més fosc que mai, que les meves lletres remeten a coses terribles i ja gairebé no parlo de la malaltia, però es que potser la cosa va per aquí, la malaltia em fa estar així. No hi ha res en la meva vida que em faci estar així tret de la malaltia. No he patit cap cop que provoqui certs pensaments ombrívols però els tinc per molt que no tingui res al meu voltant, ja no veig res més que negror, foscor, una cosa que he anhelat en moltes ocasions, i ara em veig submergit, per be o per mal. No tinc cap dubte que els meus pensaments son fruit de la malaltia, que aquesta malaltia porta molts canvis intern més enllà del enorme dolor que pateixo, i no se si els canvis son fruit del dolor o estan intrínsecament lligats a la malaltia. Sigui una cosa o un altre, el dolor segueix, el dolor augmenta, i els canvis experimentats son cada cop més ombrívol, més fosc, més terrible.

Dia 442: empitjorament

Ara penso que potser el meu estat és un nou estadi de la meva malaltia. Inicialment pensava que això era un estat passatger que remetria de seguida, que tot era una causa més aviat ambiental, circumstancial, i que en pocs dies ja obtindria la normalitat de la malaltia però veig que no passa, que aquest estat potser és més estable del que jo volia pensar i que és un grau més en la meva malaltia, un pas ja més avançat i que em porta on sempre he pensat que em duria aquesta malaltia, un camí sense sortida, o en tot cas, una sortida molt i molt xunga, una sortida que no és sortida...

Dia 440: desconnexió

No puc evitar continuar així sense vida, sense alè, sense consciència pròpia, sense res de res. De tant en tant ho noto, però és molt fugaç, per això aquests dies no he escrit gairebé. Ni tan sols soc conscient de que he de fer aquesta mena de diari que porto. Abans m'obligava a escriure, ara no puc perquè la majoria de vegades ni tan sols me'n recordo de que tinc aquesta tasca, obligació o hobby, o el que vulgui que sigui aquesta cosa que faig. Ara estic teclejant però les forces, les ganes, de seguir així m'abandonaran de seguida, ja les començo a notar, ja m'arriben al braç i vull desconnectar aquest aparell que em manté en comunicació amb l'exterior de mi mateix...

Dia 439: mort en vida

Tots caminem impulsivament alguna vegada. Sabem que ens movem però no tenim ni idea de cap a on anem, de quina és la força que ens belluga ni amb quina finalitat. Darrerament jo estic en aquesta circumstància, però no en un moment donat, no en una situació excepcional, sinó massa sovint, a diari, fins i tot en ocasions en que teòricament si que hauria de saber el que em faig. Fa dies que em moc com un zombie, no busco cervells, però vagarejo sense saber com ni on. Tinc de tant en tant, una mica de temps en que me'n adono de les coses, però és fugaç i torno a estar altre cop descentrat i sense saber que és de mi i ni tan sols que sóc o que era... És força desencoratjador...

Dia 438: Dead man

Dead man walking

Día 437: buscando problemas

Hoy creo que voy a cometer alguna locura. He llegado a tal estado de hastío que no se si es el cuerpo o la mente la que me pide guerra, y voy a dárselo, voy a cometer algún tipo de acto de los que después te sueles arrepentir, pero debo hacerlo, me lo debo a mi mismo para hacer ver que lucho por seguir siendo yo mismo. Quiero hacer alguna locura, quiero que sea sonada, quiero incluso que sea perversa, malévola, que duela, que sea duradera, que deje huella, en los demás y en mi mismo, como señal inequívoca de mi imbecilidad y también de mi estado.

Voy a hacer algo de lo que me arrepienta, pero nada de lo que haga podrá aumentar mi dolor, por lo tanto el arrepentimiento será secundario, en ese sentido no puede ser mayor mi desdicha.

Voy a liarla parda...

Día 435: paralisis

A way of life. La tengo delante de mi, con su lomo escrito en blanco sobre negro. La tengo a mi alcance pero no puedo cogerla. En ese estado que explicaba ayer ni tan siquiera soy capaz de hacer el esfuerzo que estoy narrando, hasta tal punto llega, entonces, ¿Cómo voy a hacer cosas mucho más complejas y desagradables?

Estoy paralizado y no puedo hacer nada, me doy cuenta de todo o casi todo, pero no puedo moverme, estoy estancado, paralizado...

Dia 434: indolència

Crec que el final serà molt diferent respecte del que jo havia imaginat, ara ho tinc clar, les coses no faran gran convulsions, simplement aniré quedant-me sense energia, progressivament, poc a poc fins a diluir-me sense més, imperceptiblement, per mi i pels demés. No hi haurà res gloriós, no hi haurà un final èpic o dramàtic, simplement la desintegració inadvertida, d'una manera encara més desapercebuda del que mai hauria esperat.
Aquesta setmana ja he notat gran part del que passarà, com acabarà tot, sense esma, sense energia, amb una indolència malaltissa que et deixa estès i sense capacitat de reacció per fer res, encara que en aquest fer et vagi la vida, i tu no ets capaç de moure't inclús sabent que si no ho fas poden passar coses greus, però tu prefereixes estar allà on estàs, sol, incomunicat i sense que t'importi una merda tot plegat. És igual el que passi, i fins i tot és igual que passi o que no passi res, tu vols jeure, quedar-te adormit i que tot acabi... no te sentit ni tan sols estar escribint quan no hi ha cap mena de sentit en el que escrius.

Dia 429: acabar

Les persones que tens al teu costat i que van desapareixen, no cal que sigui dramàticament, fan que et plantegis moltes coses també. Amb la malaltia sempre penses que ets tu el que desapareixeràs de la vida dels demés, però no et planteges que altres poden decidir desaparèixer del teu àmbit abans de que tu desapareixis. La malaltia avança implacablement i no hi ha manera d'aturar-la, i ja em plantejo altres alternatives però totes semblen una mica agosarades. Tinc només una cosa que em reté, de fet en son dos, però crec que tret d'això, que és força important, ara mateix podria marxar a un futur incert però molt lluny d'aquí. No per començar de nou, no hi ha res que començar, però si per acabar, ara mateix només tinc coses per acabar, ja no hi ha res per començar ni res començarà ja mai més.

Día 428: negro

Día tan tenebroso como mis pensamientos, día oscuro, muy oscuro dentro de mi, no se si habré alcanzado la oscuridad total, pero debo estar muy cerca si no. En estas condiciones me es imposible escribir, me es imposible hacer cualquier cosa, incluso no hacer nada. En días como este ni tan siquiera veo posible alternativas a nada, las cosas son mucho más oscuras seguramente de como son, aunque lo sean mucho, el cerebro girado lo ve en un negro absoluto, una ausencia total de color, sin luz, sin nada, y con una consistencia que no deja salir ya nada de aquí dentro.

Dia 427: accions

Les malalties en general són molt estranyes, sobretot perquè giren tot el que fins aquell moment era normal, et fan canviar, i fins i tot el teu entorn canvia. Ja no es tant els símptomes i les seves conseqüències, que poden ser terribles, sinó com poden transformar la realitat, i no només l'exterior, sinó la pròpia perspectiva d'un mateix. Per descobrir-se un mateix potser de vegades ha d'estar malalt, potser no cal una malaltia específica, una malaltia ni tan sols especialment greu, no cal dramatitzar, però quan estas malalt les coses prenen un caire especial que et pot fer qüestionar-te certes coses que poden donar llum sobre un mateix. Jo ara ja no veig llum, ja estic prou il·luminat, i potser de tanta que he tingut, la claror ha cremat les meves retines i m'ha encegat d'una manera que no em deixa veure res del meu voltant, absolutament res, només tinc els meus clàssics pressentiments, que normalment únicament m'han donat mal de caps perquè no he encertat mai a través de pressentiments, però ara que ho penso, potser tampoc he encertat mai sense pressentiments, amb la lògica i la raó. No encerto mai, faci el que faci, però no ho dic amb pena, simplement la constatació de que no tinc ni idea del que fer mai, però ho faig, potser hauria de deixar de fer algunes coses...

Día 426: oscuridad

Hay días en que te levantas y ves todo muy oscuro, esto creo que ya lo he escrito, pero entre días oscuros y penumbras vas tirando, incluso de vez en cuando hay algún día luminoso que rompe la dinámica, pero ¿que pasa cuando ya hace días y días en que no encuentras claridad ni penumbra en ningún momento? Te vas adentrando en el pozo, hasta cierto punto lo buscas tú porque ya que no te encuentras con ánimos ni fuerzas para salir, quieres llegar al fondo de todo para tener una certeza. Pero pasa que vas bajando y bajando y el pozo no parece tener fondo, la oscuridad te rodea y ya no sabes ni tan siquiera si subes o si bajas, ya no hay referencia, sólo oscuridad y nada más. Ahora tengo que decidir si me gusta esta oscuridad y si puedo vivir aquí.

Dia 425: desert

Avui capto tot con si fos un desert. Si, d'una banda se que el desert em fascina, puc passar dies i dies en un desert simplement mirant l'horitzó. La idea de que gairebé sigui impossible la vida en un ambient tant hostil no deixa de fascinar-me i agradar-me... sense saber molt bé per quin motiu. Quan miro per la finestra, tot i que no es veu gran cosa, puc imaginar-me que estic en un desert, que fora no hi ha possibilitat de vida, que no hi ha una ambient adequat per poder subsistir. Un desert més propi d'una pel·lícula de ciència-ficció, on l'ambient postapocalíptic triomfa dia a dia i es fa més i més hostil, més i més horrible i que a la vegada, aquest horror fascina i inclina a l'individu a perdre's en ell, sense més, sabent que vas cap un carreró sense sortida, sense opcions, sense futur de cap tipus.
El desert m'ha cridat sempre, m'ha subjugat, m'ha despertat sempre una sèrie de pensaments que son difícils de transmetre als demès, sobretot si no es posseeix la habilitat lingüística necessària, com és el cas que ens ocupa, potser per aquest motiu, finalment he convertit la meva vida, l'he adaptat i transformat en un desert i jo sóc una mena de bereber, de beduí que viu de manera itinerant entre oasi i oasi, però cada cop que arriba, ja està volent partir, buscant no sap què en un territori en que sap que no pot trobar més que sorra, però tot i això, segueix i segueix perseverant i només es troba a si mateix en aquest gegantí territori erm i solitari. Busco això o fujo d'això, de vegades no ho tinc molt clar, però avui si.

Dia 423: Silencis

Torno a escriure, aquest cop és el primer cop aquest nou any, que de moment, sense ser desastrós, no sembla que porti res de bo. Crec que no li he donat encara massa oportunitats, però tot ha començat amb més silencis que altra cosa, uns silencis incòmodes amb mi mateix, sense gaire incertesa i si amb una gran idea central que no m'agrada gens ni mica. No ha canviat gaire, o potser gens, des del darrer cop que vaig escriure, però el fet de no trobar per més que cerqui em va desesperant en certa manera, per molt que tingui les idees força clares i sàpiga molt bé cap a quin lloc van les coses, al menys pel que a mi respecta.
Aquests silencis dels que parlo es donen més i més al llarg del temps fins que el silenci governi per complet la meva vida. Sempre he tingut una veu, o unes veus (no, no sento veus, se perfectament que sempre és la meva pròpia consciència) que m'advertien, en forma de diàleg, sobre la conveniència o no d'actuar, en general. Si jo feia cas a les veus és el de menys, la cosa és que ara aquestes veus, o aquesta veu, ja cada cop se sent menys i sembla que un dia d'aquests acabarà callant per sempre, i en aquell moment, ja sense diàleg intern, difícilment hi haurà alguna mena de control sobre els meus actes, ni tan sols per mi mateix.
Ha començat l'any, i per alguna raó, intueixo que comença per mi una època que finalitzarà amb el silenci, irònic donat qui sóc i el que he volgut ser...