Día 388: añoranza

Mi propia miseria me asusta. Verme desde una cierta distancia me produce nauseas, verme como creo que me ven los otros me da asco y hace que entienda ciertas cosas de los demás pero no otras. Tengo que reconocer que lo pongo difícil, pero verme así me descoloca a pesar de los profundos análisis que he realizado sobre el comportamiento humano. Yo, que ya he dejado de serlo hasta ese extremo, me veo de tal manera que incluso añoro mi yo humano muerto.

Día 387: arrepentimiento

Hoy es de esos que no quisiera haber vivido. No ha pasado nada especial, nada desagradable, nada raro, pero es un día que aunque todavía no ha acabado cuando estoy escribiendo esto, no creo que haya merecido la pena, no ha sido nada del otro mundo pero me ha mantenido en vilo una y otra vez una sensación, una "nausea" (con permiso del maestro), que me ha hecho el día muy cuesta arriba, muy difícil seguir con mis obligaciones segundo a segundo. Me resulta difícil la vida, se me hace difícil aceptar ciertos convencionalismos, siempre me ha costado, pero no hasta el punto de arrepentirme de vivir. Me arrepiento cada vez más de mi existencia, hasta este punto he llegado. No sólo me parece absurda mi existencia sino que me resulta insoportable tener que seguir sin poder apearme, con mis hipotecas vitales, que aunque son pocas, existen y se me hacen insoportable, me es difícil seguir adelante, porque no quiero seguir adelante sin más. Sin rumbo, sin esperanza, sin objetivos, sin ganas, sin mi propio yo, que ya no es mi yo. En definitiva, soy un extraño dentro de mi mismo y en un mundo al que no reconozco y al que no le tengo ningún apego, al que no le confiero ningún valor positivo, donde no encuentro consuelo a mis muchos dolores, y el propio dolor me ha tornado como soy ahora, que tampoco me gusta pero me he quedado sin alternativas. Ahora mismo no tengo alternativas, y lo más importante, no me interesan las alternativas.

Dia 386: viaje

Hoy parece que tenga alguien dentro de mi cerebro. A cada cosa que intento pensar me surge la idea contraria, la réplica, pero no como una medida de autocontrol sino de una manera insana, como si fueran dos personalidades disputándose un solo cuerpo. Me asusta esa posibilidad, que mi enfermedad haya mutado o yo no la haya interpretado bien, en vez de despersonalizarme, en vez de dejar de ser humano, me he convertido en dos personalidades que luchan entre ellas porque son incompatibles. No tengo esquizofrenia, todavía, en todo caso es un caso de esquizofrenia que no conocía, sobre la que no he leído nada y que no va acompañada de los síntomas clásicos de la esquizofrenia.
Es complejo incluso para mi, es de locura ya lo se, pero si todavía no lo estoy, a este paso no tardaré demasiado. Ya estoy pensando en dejar de trabajar, de romper con muchas cosas antes de que no esté a tiempo. Mis planes puede que los tenga que avanzar a tenor de los nuevos acontecimientos, no quiero que las cosas acaben aquí donde estoy ahora, quiero que me pille todo bien lejos, en un horizonte desconocido, en un viaje sin fin, más bien, sin retorno. Un viaje irreversible en que no pueda ni tan solo volver la vista atrás, sin nostalgias, sin recuerdos, sin ninguna opción más que la de seguir adelante...

Dia 385: solitud II

Deia ahir que la solitud era una decisió meva, però fins a quin punt era una decisió o simplement la meva única opció és alguna cosa que s'ha de tenir en compte. El fet de ser un fracassat social te la seva transcendència. No hi ha cap possibilitat de tenir ni retenir ningú al meu costat, bé matitzo, abans era capaç de tenir algú al meu costat, avui dia seria una missió impossible. Abans, quan era capaç vaig perdre les oportunitats, segurament perquè volia estar sol, apreciava les bondats de la companyia però per realitzar-me havia d'estar sol. Ara que estic sol no vull estar acompanyat, que podria semblar un cas clar de persona que vol el que no te, simplement que el meu horitzó va canviar un cop vaig tenir uns coneixements sobre mi mateix que jo desconeixia. Ara no vull estar sol ni amb ningú, vull trobar un equilibri que vaig conèixer, que no tornarà mai a passar però que enyoro. No enyoro la persona sinó la situació. De fet no es que no enyori la persona, és que la persona ha canviat i no hi ha cap possibilitat de que l'individualització que es va produir torni a donar-se per la qual cosa, la situació per irrepetible (en el temps i en l'espai) no es tornarà a donar, i sobretot perquè a més de canviar la persona, també ha canviat l'estatus absolutament, i per tant, tot plegat és un despropòsit. No hi ha solució pels animals.

Dia 384: solitud

Gairebé sempre parlo de solitud en aquest blog, potser perquè la meva malaltia, tracta d'una malaltia social en que la solitud és o bé el símptoma o bé la causa. Sovint penso en la natura de la solitud que experimento, ara totalment diferent a la que experimentava abans de la malaltia. No tinc massa clar si la solitud la busco, és una conseqüència de la malaltia o simplement es tracta d'una manifestació clara i manifesta del meu fracàs social, tan cacarejat per mi però que hi ha un tuf de dubte sobre si jo m'ho creia del tot o era només una postura. En alguns moments he tingut dubtes de si la solitud era alguna cosa que jo buscava o era com el comte de la guineu i el raïm i dic que ho vull perquè no tinc més remei que estar sol. No sempre ho tinc clar, però crec que darrerament ho tinc massa clar i tot, però no vull que això enterboleixi, em desvii de fer determinats anàlisis sobre mi mateix. Per molt que sigui una decisió meva també és una necessitat, ja que no sóc capaç d'estar amb ningú, i un cop acceptada aquesta situació, trio la solitud. No tinc res que oferir, no tinc cap punt fort que pugui ser atractiu per ningú, tot son inconvenients i no tinc cap avantatge que pugui esgrimir donat el cas. No hi ha res a fer

Día 383: mudez

Hay ocasiones en que a uno le apetece hablar con alguien, socializarse de alguna manera. Para la mayoría de los mortales eso es una necesidad inherente al hombre, y algo que no suele resultar muy dificil de conseguir. Otra cosa es la calidad que puedas conseguir con esas conversaciones, los objetivos o lo que te agote esa actividad. ¿Qué pasa cuando a alguien, esta actividad rutinaria y necesaria, deja de apetecer, deja de ser una necesidad, e incluso es una tortura, una molestia que llegas a aborrecer? En estas lineas que normalmente pergeño en este blog delirante he hablado de ello en ocasiones, y podía parecer que era algo puntual, pero como fruto de mi abandono del mundo de los seres humanos, he perdido también las apetencias y las necesidades propias de la especie. Noto que la necesidad de aislarme se hace más y más patente conforme pasan los días, ya incluso se me hacen insoportables algunas de las exigencias de mi personaje que todavía me mantiene en contacto, el mínimo imprescindible de mi actividad económica, pero se que si esto sigue al paso que va, ni siquiera podré seguir con esta actividad de la cual dependo. No me veo tirándome al monte a sobrevivir entre alimañas, mucho más civilizadas que las alimañas de ciudad, mucho más humanas, mucho más decentes, pero puede que finalmente sea la única solución a mi transformación, como única posibilidad.

Dia 382: esclavos

¿Estamos donde queremos realmente? Yo creo sinceramente que no, el homo sapiens muy pocas veces ha disfrutado de libertad, como mucho, una libertad vigilada. El concepto libertad es muy antiguo, y totalmente utópico que nos mantiene tan dormidos como el opio del que hablaba Carlitos Marx. Vivimos en una ilusión a la que esperamos llegar o realizarnos en ella, o peor, mucha gente tiene la creencia de que es libre, ¿podemos llegar a ese extremo? La libertad es un estado inalcanzable, pero ni tan siquiera de muy lejos, nuestros condicionamientos son demasiado poderosos y simplemente podemos vivir instalados en la ilusión, engañados a nosotros mismos, creyéndonos que decidimos alguna cosa cuando muy pocas veces lo hacemos en libertad. La mayoría de las ocasiones en que decidimos cosas, que no son pocas, no lo hacemos desde la libertad, sino más bien desde la esclavitud, que la escondemos y la hacemos pasar por algo que no es. Somos unos esclavos que hemos eliminado el concepto de esclavitud de nuestro mundo para evitar pensar en él, pero vivimos sumidos en el estado más esclavo de nuestro ser. Al no existir un concepto fijado de esclavismo en la actualidad, al no pensar en ello sino en su opuesto, este se ha diversificado de una manera tal que incluso los que captamos esta perversión del sistema, podemos pasar por alto nuestro propio estado de esclavitud. Fantástico vivir en un mundo tan ignorante, pero una ignorancia vestida de conocimiento y vivido como una ilusión, una ilusión muy peligrosa ya que trunca todo nuestro ser, nuestra vida y nuestras esperanzas haciéndonos insensibles a la verdad y deseando imposibles, obligados a fracasar una y otra vez sin ni siquiera intentarlo.

Día 381: cyberpunk

Hay veces que los humanos tienen obligaciones morales, imprescindibles para con ellos mismos y para la especie. Lo bueno que tiene no pertenecer ya a esa especie es que estos imperativos categóricos ya no nos afectan, estamos libres de ellos y no tenemos ni siquiera que dudar en ese aspecto. No hay ni una mínima posibilidad de que me asalte la duda moral de ningún tipo, ni tan siquiera de que mi conducta en algún momento pueda ser calificada de moral, el bien y el mal ya no existen para mi así como prácticamente nada que me una a mi antigua especie. La enfermedad me ha traído desgracias, pero me ha liberado de cuitas terribles que tenía conmigo mismo, ya han pasado a formar parte de meros recuerdos de mi otra naturaleza, ahora ya no, vivo instalado en una especie de oasis a los que los lobos esteparios debemos acostumbrarnos. Esta claro que en ocasiones nos asalta alguna duda como al que le han amputado una extremidad y sigue sintiéndola físicamente, la duda de vez en cuando parece surgir del fondo de algo que parece ser el corazón, pero no deja de ser un movimiento reflejo que no deriva más que de la confusión propia del nuevo estatus. Hasta ahora creo que no me refería a mi enfermedad como algo positivo, puede que diera una visión más bien trágica de ella, negativa, porque he hablado más del sufrimiento y el dolor, pero también tiene sus aspectos positivos, como el hecho de perder la naturaleza humana, de dejar de formar parte de un colectivo opresor y mezquino, de no tener obligaciones con nada ni con nadie, ni tan siquiera conmigo mismo. Es una sensación de libertad muy grande, no se hasta que punto compensa otras pérdidas, pero no puedo valorar ahora mismo, objetivamente, en que estadio de mis naturalezas he podido vivir mejor. Por lo menos ahora tengo libertad y puedo ser mucho más coherente que hasta ahora lo había sido. Espero que el proceso se paralice o se ralentice lo suficiente algún día para que pueda llegar a hacer una valoración en este sentido, aunque no sé yo si viviré lo suficiente como para ello. Estos procesos, que tienen a ver más con el cyberpunk que con la vida misma, no parecen procesos rápidos ni inocuos, simplemente dolorosos. La maquinización está aquí.

Dia 380: història

Continuo amb problemes de salut però no deixo de fer les meves tasques obligatòriament, encara que les faig a un ritme que no podré amagar durant gaire temps. Tinc el cap en llocs molt llunyans que només em recorden el meu origen les fiblades de dolor insuportable que amb una diligència extraordinària, el meu cos i la meva ment m'avisen implacablement. Quina llàstima haver de viure d'aquesta manera, i de tant en tant, les fiblades són cruels perquè venen determinades per coses que jo podria haver evitat i no ho he fet. Potser podria posar fi a certes coses però no sóc prou fort, no sóc prou valent i alguna cosa dins meu em reté de fer una cosa que racionalment l'estic demanant a crits, però emocionalment no puc fer, estic impossibilitat.
Els meus somnis i desitjos van morir ja fa un temps, cada cop més llunyà, les meves esperances reals també però encara em queda una remota esperança que neix de la fantasia i la imaginació, unes facultats que sempre m'han acompanyat, però que ara em fan més nosa i més mal que servei. Voldria ser un ésser maquinal i racional i evitar ficar sal a les ferides, però no ho acabo de poder evitar, no puc acabar de trencar aquest vincle que sé que només el tinc jo, només el conservo jo, el vincle de fet ja no existeix, és història passada i jo ja no figuro ni com un record en aquest sentit, i el que puc representar te més de negatiu que de positiu. Mala cosa passar a la història d'aquesta manera quan la teva voluntat ha estat tot el contrari, diu molt de la meva manera de fer i de la meva manera de ser, una autèntica merda tot plegat.

Día 379: reset

Dado mi estado de salud, especialmente la mental, debería hacer un reset urgente si quiero poder llegar al final sin las divergencias que últimamente estoy teniendo y que hacen peligrar muchas cosas, bueno, quizás no tantas pero dado el desierto en que se está convirtiendo mi vida, esos pocos "esdeveniments" se han convertido en un todo.
Mi mente me traiciona una y otra vez, la racionalidad se va a hacer puñetas por unos solos micro segundos y tira por tierra todo el esfuerzo de semanas. El cerebro es complejo, si este está enfermo lo es mucho más, y si a un cerebro complejo y enfermo le añades una gran cantidad de locura y alcohol, la complejidad desborda a propios y extraños... Ahora mismo mi cabeza arde en muchos sentidos, pero el dolor no deja ver los matices de mi mismo, quedan escondidos entre toneladas de dolores de todo tipo, que me impide centrarme en lo que debería y me lleva a tomar decisiones erróneos.
Hay que luchar, pero ya no tengo ganas, así que rehuyo la lucha.

Día 378: no

Hoy no puedo escribir por incapacidad que espero que sea transitoria. Tengo una resaca de caballo y apenas puedo mirar la luminosidad de la pantalla y la cabeza está a punto de reventar, y no lo digo metafóricamente.

Dia 377: la tieta

Ahir parlava de la mort, de la meva voluntat de morir, del meu desig més aviat. Avui canvio radicalment de tema, no pel fet de ser divendres i de saber que si no vull, no tinc que veure ningú fins dilluns a partir del migdia, no. Ara mateix em plantejo si sortiré de casa un cop arribi, o faré una sortida lleugera per estirar les cames, però evitar veure algú que m'obligui a saludar. Potser algú em diu de fer alguna activitat conjunta (no acostuma a passar sovint, però de tant en tant passa) i no se exactament per quina raó m'ho proposen. He arribat a la conclusió de que hi han dos motius, el primer es que els faig una mica de "pena" en el sentit de que saben que no acostumo a socialitzar-me i descarten saber-ne les raons de perquè això és així, i de tant en tant, quan no tenen molt clar que fer, m'inclouen. L'altra raó per la que em decanto, és que els faig gràcia, els faig riure, i de tant en tant em diuen de compartir taula o barra com aquell que va al cinema o al teatre per entretindre's. Potser sóc injust per fer aquestes interpretacions tan simplistes i confereixo a la gent que te detalls amb mi una simple qüestió de utilitarisme, sentir-se millor ells mateixos o bé divertir-se, però acostumo a sentir això. A aquestes alçades de la pel·lícula tampoc s'escandalitzaran de saber que penso això, la qual cosa no vol dir que els agradi.

Día 376: quiero morir

Si, he decidido que quiero morir. No, no voy a suicidarme, pero quiero morir. Soy lo suficientemente cobarde como para poner yo mismo fin a mi vida, ni siquiera introducir riesgos innecesarios en ella, pero tampoco voy a hacer nada para conservarla, para aferrarme a algo que se ha convertido en una tortura. Simplemente voy a esperar el desenlace que espero, es una cuestión de tiempo y nada más. No lo digo como la expresión de una desesperación, por una subida excesiva del nivel del dolor o una bajada impresionante del umbral personal del mismo. Es simplemente la expresión de un pensamiento que hace ya mucho que me ronda por la cabeza (años) y que yo debería ser consecuente. No hay que alarmarse, simplemente esperar a que la naturaleza siga su curso. El dolor no desaparecerá hasta que yo lo haga, sea pues.

Dia 375: contra la domesticació

Avui m'he despertat girat del tot, creuat, sense saber ben bé per quina raó tenia aquests pensaments, foscos, profunds, terribles. En ocasions penso que no estic malalt del tot, que simplement és que sóc així i al que jo anomeno malaltia és simplement una presa de consciència i punt, una dolorosa constatació de que jo no era igual que la imatge que m'havia forjat de mi mateix. Això ho penso en ocasions però la realitat és que gairebé sempre penso en la tesi inicial que va forjar aquest bloc, el fet de que la meva malaltia d'origen desconegut m'ha transformat. Entremig han anat passant coses, millor dit, en tot aquest temps no ha passat res al meu voltant, no he fet res que pugui haver desencadenat un canvi ni res per l'estil, tot ha passat de portes en dins, però els canvis han estat devastadors i crec que han estat provocats per dins però des de fora, és a dir, una malaltia que m'ha portat a la transformació final. No se si ha estat un virus, un bacteri o simplement una malaltia mental, però no ha estat cap causa ambiental, ni emocional, ni res per l'estil. Un bon dia, estant jo en una situació emocional concreta i dolorosa des de ja feia un cert temps respectable, i sense més motius, ni aparents ni ocults, la meva personalitat va anar degenerant fins arribar en aquest estat que m'apropa més al món salvatge i a formar part d'un documental del Discovery Channel, que no pas al món civilitzat on fins ara pertanyia. Malgrat tot, continuo visquent en aquest món civilitzat, i les seves normes i regles se'n fan més i més estranyes, més i més difícils d'acceptar, reacciono en contra i la violència aflora en mi, la llei de la selva em reclama i vull acabar amb aquest patiment, vull acabar amb tot. Els pensaments foscos són la norma, l'esperança, perduda fa temps, la resignació, no conec el significat d'aquest mot i no vull ser domesticat.

Dia 374: tv

Veig les noticies mentre menjo, se'm regira l'estomac però continuo menjant, ja estic habituat. Em molesta acostumar-me a coses així, a estar insensibilitzat d'aquesta manera amb la violència. Jo sempre he estat violent però mai he vist amb bons ulls la violència. En certa manera la meva violència l'he vist sempre auto justificada, però la violència externa l'he captat com negativa a no ser la bellesa estètica, de l'estil de Sam Peckimpah. Ara contemplo morts enregistrades, morts, mutilacions, assassinats, vandalisme, etc. amb una fredor excepcional, com podria estar veient esports o una comèdia. Què això sigui una cosa habitual en aquests temps no serveix per tranquil·litzar-me, al contrari, encara em fa estar més decebut de mi mateix.
La contemplació de la violència no em fa res, és la violència que hi ha dins meu i de la que ja he parlat en diverses ocasions la que em preocupa. Crec que és qüestió de temps que acabi esclatant, i quan mes ho vaig dilatant, més perillós ho percebo, més mal puc fer, més i pitjor, i ara mateix tinc molta por pel que puc arribar a fer perquè estic crispat, molt crispat, i he estat aguantant, molt, he acumulat pulsions negatives dins meu i si esclaten, mireu de no estar a prop meu quan això passi, que passarà.

Dia 373: esgotament

Avui és una data capicua, no vol dir absolutament res, és totalment aleatòria però fa gràcia no se perquè. En moltes ocasions miro el comptaquilòmetres per veure si els números es situen de manera en que la coincidència es dona. No tinc ni idea de perquè però ho continuo fent, una absurditat més que es repeteix amb els anys i els dies. Per si no tingués suficient amb una vida monòtona i rutinària, que cau en l'absurd més gran, a sobre faig més i més gran aquest forat amb actuacions com aquesta amb la que m'he permès començar l'entrada corresponent a avui.
Gairebé no he pogut dormir, agitat, fastiguejat donant voltes malgrat el cansament i els meus pensaments anant cap a llocs on no volien anar, portant-me a la desesperació més absoluta. Les nits com aquesta son demencials i noto que jo a l'endemà sóc pitjor persona, envelleixo a ulls vista i les meves ganes de fer qualsevol cosa disminueixen en uns nivells alarmants. Només el fet d'haver passat una nit així provoca que vulgui aixecar-me per oblidar la tortura, però el mal ja està fet i al dia següent em costa tornar a la normalitat, a la monotonia, al contacte amb el món de la gent normal. Trobo que no puc estar amb la gent que tinc l'obligació d'estar, que hauria d'estar reclòs per evitar fer mal a ningú, hauria d'estar aïllat per evitar fer mal, sóc més perillós que mai, la ira encara creix en mi, però amb una nit com la d'avui està mes desbocada que mai, és més gratuïta que mai, pot sorgir de manera imprevisible i pot ser despietada i incontrolada en el moment que sorgeixi, que surti de dins meu i no se qui pot ser el destinatari, qualsevol. No és una ira produïda per la frustració, és una ira atàvica que sorgeix des del principi dels temps, que roman en els humans esmorteïda per la civilització i la cultura. Un dia d'aquests faré mal de debò i de retruc jo patiré encara més però veig que no puc controlar tot el sentiment que duc a dintre i que em marceix, em va matant i l'esforç que he de fer per evitar-ho em deixa esgotat.
La malaltia sembla que pugui amb mi, s'està cobrant un peatge que no se si serè capaç de pagar...

Día 372: ira

La ira no es una opción para la mayoría de la gente, pero si para mi. Con ello no quiero decir que yo pueda elegir entre tener ira o no tenerla, no la genero ni me la invento, pero casi que la necesito. Sin la ira mi vida carece que un elemento vital que me limita a sobrevivir, a dormitar, a malgastar la vida de una manera miserable. Con la ira que me embarga, tengo un objetivo, vivo con algo de intensidad, a pesar de que moralmente no sea algo muy apetecible ni aceptado, pero a estas alturas, las objeciones morales han dejado de ser un impedimento para mi. Ya sólo me interesa poder seguir lo poco que pueda, y si para ello la venganza y la ira, el odio o emociones semejantes, son los únicos que me pueden permitir seguir adelante... pues nada, así sea.

Dia 371: nàufrag

Les sensacions es van succeint dia rera dia en un infinit horitzó con el del mar, sense canvis, sense esperances. Com el nàufrag que te l'esperança de que algun canvi li sobrevingui però a la vegada sap que els canvis poden portar males notícies, una tempesta, un huracà, un tsunami o altres coses que la seva imaginació febril el poden fer témer el pitjor, però la sed (el dolor) el fan desitjar trobar una illa, un vaixell o fins i tot la pròpia mort per acabar amb aquella sensació tan desagradable que és la sed i que fins i tot el pot acabar matant. Ha de ser horrible morir de sed, lentament, mentre esperes trobar aigua per calmar l'assedegament.
Aquest paral·lelisme crec que em defineix força ara mateix. La meva soledat m'ha portat a fer una vida similar a la d'un naufrag, sol, sense ningú a qui recórrer, milions de kilòmetres de soledat rodejat d'un no-res (aigua salada) que em manté surant però a la vegada no puc aprofitar res de res, ni per beure ni tinc els estris ni l'enginy necessari per pescar aliments. Miro i miro l'horitzó amb esperances (ara ja no) però si he trobat alguna cosa ha estat una tempesta tropical, un tifó o qualsevol altra desastre natural que encara ha malmès més encara la fràgil superfície que em manté per sobre de l'aigua. La sed va augmentant i arriba a extrems insuportables, i arriba un moment que desitges la mort perquè estàs convençut que no hi ha res a fer i vols un final ràpid i digne, no vols acabar agonitzant lentament però encara et falta l'esma necessari per llençar-te a les profunditats del mar, tens tanta por a morir de sed com de morir ofegat, tens por a la forma, però no pas a la mort en si. La situació es fa insostenible i les esperances ja no existeixen i potser la desesperació farà que el nàufrag faci el que ha de fer d'una vegada per totes...

Día 370: l'ésser és, jo, no sóc

Vaig deixant de fer certes coses, dono allargues una i altre vegada dient que ja ho faré desprès i finalment no ho faig encara que al meu cap ho tinc com a pendent fins que caduca la possibilitat de fer-ho o deixa de ser útil. Això cada cop em passa amb més coses i amb aspectes cada cop més rellevants. Tot va començar amb afers poc importants, irrellevants per mi, però d'ençà de la meva malaltia, tot ha anat agafant embranzida i cada cop deixo de fer més i més coses i més importants, com si ja tot m'estigués de més. Potser arribaré a un futur (molt proper) en que finalment decideixi que no val la pena aixecar-me del llit (molt poques vegades penso ja que valgui la pena) o continuar respirant, fins que lo poc que em manté en aquest món deixi de ser, a l'igual que jo, deixaré de ser. De moment ja no sóc humà, però un dia deixaré de ser, estaré instal·lat en en no ésser i ja res no importarà de totes totes.
Cada cop hi han menys coses que m'importin, i sobretot meves, he perdut molt del meu egoisme patològic perquè ara sóc incapaç de prendrem seriosament a mi mateix, per tant, tot el que em pugui passar és superflu. Si encara alguna cosa m'importa és el dolor que m'acompanya i que no puc suportar, que vull que acabi (egoistament, és clar) i que passaria per davant de moltes coses que en principi no voldria passar, amb tal que m'asseguressin que tot això acabarà en algun moment proper en el temps. Ja sé que sóc una desferra que gairebé no s'aguanta, però no puc evitar que la meva ment malalta tingui encara un alè, un bri de dignitat encara que ja gairebé l'he perdut tota i per sempre més. Ja no hi ha solució, simplement ara el que hi ha és inèrcia.

Dia 369: apocalipsi zombie

Alguns dies voldria estar mort i enterrat i que l'epidèmia zombie que ara arrasa les llibreries i les videoteques m'encerclés i fos capaç de venjar-me devorant els cervells dels meus enemics, la majoria en un estat envejable per lo poquet que l'han fet servir...

Dia 368: time cop

Ha sido llegar al día 8 y ya fallar a las primeras de cambio, pero todavía no corresponde a lo que pensaba que podía pasar, sino a las problemáticas cotidianas que siguen siendo más molestas que otra cosa, lo auténticamente importante permanece pero de momento no me ha pasado factura en lo que respecta a este blog. Me falta tiempo y a la vez me sobra. Cada vez veo más claro que no hay manera de mantener un equilibrio entre lo que quiero hacer, lo que debo hacer y lo que hago, y al final, la mayoría de ocasiones acaban con una pérdida tremenda de tiempo producido que me da el asco que siento. Asco, nausea, hacia mi mismo sobretodo, pero que se extiende mucho más allá de lo que representa la proyección de mi propio yo. El tiempo se me volatiliza cuando me instalo en la nadería en que en muchos momentos me instalo. No hay culpable más allá de mi mismo, no hay otra cosa que falta de voluntad por mi parte para remontarme de una situación que no tiene nada de misterioso ni de extraordinario, simplemente es un ser vivo atormentado y que vive sumido en una miseria que él mismo ha ayudado a construir y que no tiene fuerza suficiente para sobreponerse, nada más ... y nada menos.

Dia 366: Tal dia com avui...

Finalment si que ho he fet, ara tot just fa un any, quatre dies després del dia de Guy Fox, que vaig començar aquest despropòsit. No faré ara balanç perquè crec que ja ho fet en altres ocasions i ara no crec que hi hagi cap element diferent que modifiqui el que ja vaig dir en altres moments, tot i que no me'n recordo gaire i no he tornat a rellegir ni un sol mot dels que vaig escrivint. No hi ha correccions o modificacions del que ja vaig fent, no hi ha relectura o canvis, escric en temps real (la data que surt en la capçalera ho testimonia ja que surt per defecte i no es pot manipular, o en tot cas jo no la sé manipular, cada dia faig una entrada i només una, buido el pap i explico el que en aquell moment surti del meu interior. Un cop tanco la finestreta del blog, intento tancar el meu cap sense pensar més en que he de tornar a escriure al dia següent. Intento escriure fins i tot que no tinc ganes d'escriure i els dies que no hi ha entrades habitualment és perquè estic de viatge o bé se m'ha passat la possibilitat per raons de feina o el fet de que hagi estat lluny de la connexió a Internet. Tal dia com avui no va passar res però poc temps abans va passar alguna cosa que va desencadenar tot plegat. Ara fa un any i les coses no han canviat gaire, jo si, i molt, però les coses no, el dolor segueix impertèrrit i la majoria dels meus pensaments i sentiments es mantenen inalterables, però el subjecte que pateix i sent el que sent ha canviat i per tant, actua diferent, fa les coses o deixa de fer-les de manera diferent. Sóc un altre ésser, he deixat de ser persona i sóc tremendament més violent. No m'agradava com era abans, i ara continuo sense agradar-me. Fa un any era una persona ferida, ara sóc un animal ferit, i molt més perillós perquè la meva racionalitat gairebé la dono per perduda.

Dia 365: Ho aconseguiré?

Avui fa 365 dies que vaig començar això, però encara no considero que faci tot un any, amb llacunes, ja ho sé, però gairebé un any en un projecte tan inutil i delirant com aquest em sorpren a mi mateix, per la despesa de temps, i emocionalment també, per no aconseguir absolutament res. Se'm fa estrany i no tinc clar si ho aconseguiré, encara que simplement és una questió d'un sol dia el que em separa però avui mateix no tinc clar si seguiré amb això, si quan demà pensi que és 8 de novembre, la data fatídica en que vaig començar, me'n adoni, prengui consciència o de cop i volta decideixi no obrir mai més aquesta finestra que m'aboca al meu propi destí, a la perdició més gran i absoluta. El 8 de novembre no te cap significació concreta de res, no recordo res que hagi passat el 8 de novembre, però dies abans alguna cosa havia passat i ja intuïa que per mi seria una gran desgràcia però ara mateix no tinc ni idea si podré seguir un dia més amb aquesta absurditat, aquesta despesa de temps i d'il·lusions perdudes.
Estic a prop, però això no és ni cap objectiu ni res que sigui alguna cosa a assolir, però no se si això podrà aconseguir-se, si és alguna cosa que tingui sentit dir que 'aconseguirà, en tot cas, no tinc ni idea si demà creure que val la pena per alguna remota raó, continuar amb això. Per di de cas, Adéu.

Día 364: inutilitat

"Venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà..." diu la cançó i jo no vinc d'enlloc ni vaig enlloc tampoc. He fet balanç en tot aquest temps i és molt pobre, tot en mi és molt pobre, sóc una mena de frau de la natura, alguna cosa que no val la pena sota cap concepte, un acte fallit de la natura, una mutació innecessària que no mereix seguir a la generació següent. No es una qüestió anímica tot això que escric, simplement és alguna cosa racional, que sorgeix d'una reflexió, no pas de la emoció. Ja se que no es freqüent que la gent digui aquestes coses, sobretot gent que necessita que li diguin que s'equivoca, no és el meu cas, jo no ho necessito perquè se que qualsevol que digués el contrari ho faria des de la ignorància i la bona voluntat, però això no canvia res de res, per això ho dic des d'aquesta plataforma on ningú te accés i les lletres es dilueixen en la xarxa, com jo mateix m'he diluït en una vida inútil com jo mateix.

Dia 363: reflexions

La decepció, el dolor, la ràbia, la impotència i sensacions per l'estil omplen la meva vida, omplen tots els espais buits que formen la meva vida, o el succedani en que s'ha convertit la meva existència. No hi ha cap manera de fer una vida diferent del que ja faig, que s'assembla molt poc a una vida, s'assembla molt més a una vida animal i que no vull viure com a tal. No vull aferrar-me a la vida només pel fet de que sigui vida, vull tenir dignitat i si no la puc tenir, prefereixo deixar-ho estar, no aferrar-me a ella com un clau roent i anar descendint als inferns d'una existència indigna i terrible. No i mil vegades no. El que vull no ho puc tenir, això ho entenc, i si no puc tenir el que vull ni res similar, no vull tampoc acontentar-me amb un succedani, ni de vida ni de res. Vull ser lliure i prendre les meves decisions amb la coherència intacta i decidir per mi mateix, no quedar-me amb el que m'ofereixin sense més.
O puc fer el que vull o ho deixo estar, no vull termes mitjans de res i amb res. O aspiro a tot o ho plego.

Día 362: futuro

Mañana puede ser el día en que todo acabe.

Dia 361: Gregori

Les coses es van complicant, la vida va passant factura i la meva encara més. Tinc molts comptes pendents i de vegades, per molt que no hi cregui, penso que hi ha una mena de justícia poètica que vol retre comptes amb mi i hauré de pagar fins el darrer patiment que he pogut causar, voluntari o involuntari. Aquests pensaments van i venen però no puc deixar de pensar en ells, el condicionament de l'educació roman dins meu d'una manera o un altre. La vida és complicada, o tendim nosaltres a complicar-la, podria ser molt senzilla, però qui vol una vida senzilla i avorrida? Segurament, vist en l'atzucac en que em trobo, moltes persones preferirien tenir una vida avorrida que aquest patiment, però com deia el savi modern "guitarrero", prefereixo cremar-me a rovellar-me. Aquesta vida que he portat fins ara (no la actual) m'ha portat a la situació desesperada en que em trobo, però no sé si canviaria si tingués l'oportunitat. M'he equivocat en moltes ocasions, però crec que donades les mateixes circumstàncies, em tornaria a equivocar altre cop més o menys amb poques variacions. Prefereixo el patiment de les coses que he fet, que el patiment que em produeixen les coses que no he fet i que ara m'amarguen, prefereixo penedir-me de les meves males accions (la majoria inofensives) que de la meva inacció, de no haver intentat les coses, de quedar-me com ara em quedo. La situació actual és diferent, jo m'he transformat com si es tractés de Gregori Samsa, com si jo ja no fos jo mateix, i crec que és així, jo sóc una altra persona molt diferent i ara estic en període d'acabar-ho de pair, conèixer-me i saber que he de fer i que puc fer, tenint en compte que el meu futur és molt més negre que el del carbó.

Dia 360: Montecristo

Darrerament abans de començar a escriure penso força en que fa gairebé un any que em dedico a aquesta feina estèril i en els condicionants que em van portar a començar aquest projecte. Explícitament no he parlat mai del que va suposar el desencadenant però en la meva memòria està molt present, massa i tot, desprès de tot aquest temps de patiment i de veure'm abocat a la desesperació fins convertir-me en un altre individu, una metamorfosi completa. Malgrat que jo he canviat fins a no reconèixer-me, això ha estat gravat a foc en el meu cervell, no puc oblidar res del que vaig sentir en aquell dia que ara veig com a molt llunyà en el temps, però no pas internament ja que aquest projecte no ha afavorit que les veus que em pategen el cervell, oblidin una sola cosa dels aconteixements que es van esdevenir sobre meu sense jo formar-ne part de cap decisió.
Ara tampoc desvetllaré quin va ser el detonant, però penso sovint com seria la meva vida si no hagués passat allò que era inevitable que passés, al que podria aspirar jo si continués sent un mortal com la resta, com ho era abans, que seria de mi si no m'hagués transformat en aquest misantrop boig que persegueix ombres i fuig de tot reclòs en la seva presó que s'ha construït i de la que fa molt de temps que és presoner. Hi ha un referent, el comte de Montecristo que ara em ve al cap, però jo no puc fugir perquè la meva presó està en una illa que porto dins meu i cada cop que em llanço al mar, la illa se'm ve amb mi, i la distància que hi ha entre la illa i el mar es manté invariable. De vegades puc creure que m'apropo a terra ferma però simplement són sensacions òptiques, la distància sempre és la mateixa, això vol dir, inabastable. Soc una barreja de If/Dantes que va canviant la cara però que no puc acostar-me enlloc on poguer-me aixoplugar.

Dia 359:restes

Una vegada més tot llençat a les escombraries, la poquíssima i remota esperança que no se li pot dir ni tan sols així, s'ha anat escolant poc a poc del meu cap fins anar-se'n totalment en orris i ha desaparegut totalment, qui sap si per no tornar mai més. Tot i que el meu caràcter en altres temps era d'esperança fàcil, ara ja fa molt temps que no exerceix, molt abans del canvi, molt abans que la malaltia, molt abans que li toqués per edat. Diuen que l'esperança és el darrer en desaparèixer, i potser jo és el primer que vaig perdre, potser per aquesta mena de clarividència que semblo tenir en certs temes. No puc dir que això se me'n refot perquè se que no és veritat, no se me'n refot sinó que em fot i molt. Ara potser no tant perquè ja m'he fet a la idea, ja fa temps, però de tant en tant tinc un moment de feblesa que em fa recaure en aquests pensaments que hauria d'allunyar de mi, que hauria de procurar no tenir, però la ment te aquestes coses, tant la ment racional que de vegades crec tenir, com la ment malaltissa i infantil que crec que és i que em fa moltes males passades, que em tortura mantenint en el record el que hauria de fer-me oblidar, per innecessari, per cruel, per negatiu i perquè pot portar-me a uns extrems que desafien el propi instint de supervivència. Tot plegat una sèrie de despropòsits que es van ajuntant en una sola persona i que alguns anomenen vida, però que jo no sóc capaç de titllar així, crec que és molt més miserable que una vida, que seria molt rebaixar la vida a la categoria del que jo posseeixo i faig malbé.
Escric cada cop pitjor, ho sé, sembla que les meves facultats, mai gaire bones, darrerament empitjoren, i no se si és degut als efectes mateixos de la malaltia o bé que ja he arribat a un punt dins meu en que tot m'és en certa manera igual encara que no ho vulgui acabar d'admetre. Se que ho he escrit admetent, que ho penso amb fermesa i determinació, però no se si dins meu m'he resignat a haver llençat tot ja definitivament per la borda i he acceptat aquesta derrota de la vida. La meva part racional fa temps que ho ha vist clar i no vol suportar la visió d'un cos que patèticament intenta aferrar-se a alguna cosa que no pot, que només l'enfonsa una mica més dia a dia, però potser hi ha alguna part del meu cervell, molt més enllà del meu propi inconscient, que encara es resisteix. Jo creia que el meu esperit de rebel·lia havia sucumbit fa temps, però quan tinc aquests moments, barrejats amb un cap emboirat, sembla que dins meu encara es remogui alguna cosa, per desgracia meva.
Avui és el primer dia de novembre, el dia dels morts segons la tradició catalana, on la gent va als cementiris a retre homenatge als seus que ja no tornaran. Hauria d'anar jo al meu cementiri a acomiadar-me de mi mateix, però alguna cosa ho impedeix i no se quina és, les ganes de continuar segur que no.