Dia 244: potser adéu

Se que ara estaré dies sense dir res de res, impossibilitat tecnològica en diuen, però segons com vagin les coses, avui pot ser el darrer dia que faig una entrada en aquest diari que m'ha ocupat molts dies. No he pogut escriure cada dia com pretenia, però si algú llegia això suposo que ho ha agraït i tot, que si mirava i no hi havia res, millor. No he aconseguit el que pretenia amb aquest diari, no he tramés el que em va portar a escriure, i encara que no he rellegit cap dia de les meves anotacions, no estic gens satisfet. Ni m'ha servit a mi ni crec que algun hipotètic lector ha trobat res que valgui la pena, a no ser trobar-se una vida tant o més patètica que la seva pròpia.
La malaltia no ha pogut ser explicada, les mancances pròpies del que s'expressa, les múltiples faltes d'ortografia però sobretot, la buidor intel·lectual que he pogut transmetre (i que no pretenia) i sobretot l'avorriment que algú hagi pogut sentir al llegir això. Demano excuses per això, puc perdonar moltes coses, però mai que algú m'avorreixi.
Surto, marxo, lluny, molt lluny i la meva idea és tornar però no se sap mai, qui sap el que pot passar si marxes en un estat com el meu, però sobretot, encara que torni, no se si tindré valor o ganes de seguir escrivint. Perdo les ganes a la vegada que la malaltia avança i s'apodera de mi, de la meva dissolució, i sobretot, potser quan torni, si torno, jo ja no sigui jo, que ja no quedi ni un sol bri de mi mateix. Tinc el dolor intacte, com el primer dia, però cal afegir-li un munt de coses a aquest dolor del que ara no vull parlar, de què serveix parlar? De res. Mai cal parlar de les coses, i sobretot no val la pena sentir perquè el sentiment no serveix de res, simplement interfereix a la teva vida i no et deixa prendre les decisions racionals que un ha de prendre. La raó per sobre del cor, que només l'hem de fer servir per bombejar la sang i prou.
Marxo a un viatge que potser no te retorn, no se si parlo figuradament o no, però aquest viatge espero que canvii les coses, o si més no que acabi amb alguna o totes, en tot cas, vull que sigui un final.

BYE

Día 239: disolución

Poco a poco me voy diluyendo, y no solo mi cuerpo, mi yo mismo, si es que tenemos. Junto con mi sudor, en ese flujo constante que es el verano, va disolviéndose poco a poco todo lo que conforma eso que la gente percibe de mi, hasta el punto en que en no muchos días, ya no quedará nada de mi reconocible, por eso debo irme lejos, para que cuando esto pase, no haya testimonios y la gente pueda pensar que el cambio, si sobrevivo, tiene una razón de ser, algo que haya pasado. Todos dirán que es el viaje el que produce la transformación y se quedarán tan contentos de sus teorías infalibles, y la poca gente que diga algo puede que se divierta intentando saber que pasó, que experiencia me trastornó y de qué manera. No saben que simplemente mi yo se ha diluido por completo, mi cuerpo quedó vacío de mi propio yo, mi cuerpo se quedó sin inquilino, y este sencillamente desapareció, queda vacante pero he de urdir una estrategia para que no venga nadie dentro de él, que sea un cuerpo y ya está, los egos no sirven para nada positivo, la cosa puede complicarse más si el nuevo yo no coincide con la percepción de la gente que ya conoce a un yo dentro de este cuerpo.

Me diluyo, me voy, cada vez queda menos de mi en mi mismo, sólo el dolor me recuerda el yo que fui, que todavía soy pero menos por momentos.

Día 237: prou

Sembla que les vides de les demés persones són més interessants que la meva. De cop i volta la meva pròpia vida ha deixat d'interessar-me, i fins i tot em cansa d'allò més. Estic cansat de ser jo, d'haver-me de suportar, de sentir-me pensar les coses que penso, estic esgotat de tant dolor i de la meva malaltia eterna i dolorosa que no acaba mai. Mai he estat orgullós de mi mateix ni de res del que he fet, però ara ja n'estic tip de mi mateix. Se que no puc canviar ni crec que ho hagués de fer, però ja no puc més i vull dir prou a tot, vull baixar-me d'aquest lloc on sóc.

El dolor creix, la malaltia s'apodera de mi i la meva ment arriba a ser disfuncional en grau màxim. Jo sóc un ésser divergent i la meva ment també.