Dia 416: final

Estic a punt de marxar, altre cop, fugint de mi mateix però és inútil ja que marxo sempre amb ell a les meves costelles, enganxat, molest, desagradable, un llast però m'acompanya sempre, per desgràcia, i em recorda que marxi on marxi, no hi ha res a fer, no val la pena intentar la fugida, no importa el lloc, la destinació ni l'època de l'any, ell sempre anirà amb mi juntament amb aquesta sensació de solitud que no em deixa tampoc. No sabria dir si em molesta més una companyia o l'altre, les dues són inoportunes, però no hi ha res a fer tampoc amb l'altre. Ja no caldria fer res més però jo intento i intento sense en sortir-me'n. Cap d'any sempre ha estat un molt mal dia per mi, i una pèssima nit, i l'endemà també, però estar lluny pensava que m'aniria millor, sense ningú a qui veure, sense ningú amb que haver de xerrar i dir sempre les mateixes bestieses hipòcrites o no. Ara recordo l'any passat, també lluny, i ho vaig passar molt malament. Ho estava passant relativament be fins que es va fer fosc i vaig començar a notar sensacions negatives i van culminar amb una nit fastigosa que vaig intentar ofegar en alcohol amb el resultat esperat, tot va empitjorar i a l'endemà les seqüeles físiques van empitjorar el meu humor, com sempre, resplendent. Aquest any no se que faré si em sento de la mateixa manera, però intueixo que potser serà pitjor ja que la mutació de la malaltia no augura res de bo, i en aquestes situacions el meu estat mental no acostuma a jugar-me bones passades. Potser quan arribi finalment decideixo deixar de continuar tota aquesta pseudoliteratura de baratillo. Ja se que això ho he dit molts cops, però sempre que estic a punt de marxar analitzo la enorme quantitat de coses que poden sortir de certes maneres i prenc aquesta decisió, si és que puc. En tot cas aquesta és la darrera entrada d'aquest any, i això no vol dir absolutament res, però no sóc immune als tòpics, com ja sabeu.

Dia 415: canvis

No se fins a quin punt la malaltia ha mutat en pocs dies, noto, millor dit, intueixo certs canvis imperceptibles de dubtosa natura, però és com si alguna cosa es mogués per dins meu. Ni tant sols estic segur que dins meu s'estigui gestant algun canvi encara menys saber, o intuir, si aquests canvis empitjoraran el meu estat o no, en tot cas no sóc gaire optimista. Avui fins i tot he tingut un atac d'agorafòbia, la qual cosa no sembla refermar un canvi positiu. He hagut de marxar d'un lloc que havia anat expressament per ficar-me dins de casa, per refugiar-me de no sé quina amenaça ni per quina raó m'he de refugiar, en tot cas veure la gent, la massa, m'ha donat una sensació d'ofec que he pensat que només estaria confortable dins de casa meva.
No estic segur d'interpretar correctament aquests símptomes però crec que alguna cosa va canviant després d'uns mesos d'estabilitat, millor dit, de la inestabilitat habitual. El dolor continua i dormir s'ha convertit cada cop en una tasca més i més difícil, tant que gairebé no l'aconsegueixo fer ni tant sols amb ajuda química, la qual cosa representa que no és efectiu ni tan sols l'as que em guardava a la sotamàniga per quan arribéssim en aquest extrem. La qualitat de vida es resenteix de tot plegat i m'augura una merda d'existència fins al final ja que el dolor es manté tot i que hi ha una tendència a no pensar en certs aspectes, però en dies com avui, en que m'entesto en visitar el lloc del crim, no ajuda gens, però faci el que faci, la idea, millor dit, les idees no me les puc treure del cap, i amb aquests pensaments, el dolor és ben viu, i no hi ha res que ho pugui remeiar. No puc evitar el dolor ni la consciència, només de manera puntual i del tot desaconsellada per les normes de la salut i de la moral. De moment vaig aguantant, però veig molt clarament que no podré resistir molt més, el llindar del dolor el tinc molt alt, però això ja és un abús de les meves facultats. Les meves fugides no me'n porten enlloc més que a la meva pròpia destrucció.

Dia 414: natura

Ahir la contemplació del mar enfurismat, avui la força del vent enduent-se tot el que trobava al seu pas dalt de les muntanyes. En comú dos coses, la natura desbocada i un babau contemplant. Si el babau sóc jo i la contemplació sembla ser l'única cosa que puc fer darrerament amb un cert grau d'eficiència i de plaer. M'agrada la contemplació de la natura en un estat extrem, el mar sortint-se de mare, el vent que ho arrasa tot, pluja, neu o pedra en grans quantitats, llamps, trons i centelles desfermades ... No acostumo a pensar mai en les conseqüències d'aquests fenòmens, ni m'importen gaire, però m'agrada contemplar una fúria que no es pot controlar ni entendre, que simplement és manifesta i prou, molt al marge de tot el que passi al seu voltant. Suposo que un físic podria aixafar-me la guitarra davant d'un bucolisme absurd com el meu, però ara mateix no estic per sentir cap mena de teoria que expliqui el que per mi és un espectacle del que vull gaudir.
El millor de tot és gaudir d'aquests espectacles si al teu voltant no hi ha cap mena de persona, ningú que destorbi, que trenqui l'encant, en una paraula, que molesti i toqui els collons. Avui era un dia idoni perquè la muntanya estava deserta, ningú, durant les 7 hores de travessia no he vist una sola ànima i he pogut estar en pau i tranquil·litat. Gaudir de la soledat en aquestes circumstàncies és una cosa que omple i deixa un racó de confort per dintre que val la pena.

Dia 413: Cenobites

En el meu quadern de Bitàcola que s'ha convertit aquest blog al que mantinc una fidelitat que m'astora i m'espanta a la vegada, he plasmat moltes coses i moltes també repetides. El fet de que no rellegeixi res del que escric ajuda a que una persona amb la salut delicada com la meva i afectada en greu mesura en la seva memòria, encara agreuja aquest estat. Tinc la seguretat que he repetit moltes coses i de la mateixa manera i això no m'agrada però no se com evitar-ho més que deixant de banda escriure, i ara per ara no ho tinc pensat seriosament, encara que contínuament obro un petit debat amb mi mateix sobre els efectes que escriure això té sobre la meva salut mental.
Aquesta nit ha estat especialment dura, molt difícil de suportar. Ja fa nits que no hi ha manera de dormir, ni bé ni suficientment, però aquesta ha estat especialment insofrible en molts sentits, no se si de la manera com apareixen en Los fantasmas atacan al jefe, però més o menys. M'he hagut d'enfrontar amb els meus fantasmes personals de molt i molt temps enrere i també de temps futurs. No he somiat perquè no he dormit el temps suficient per poder somiar, però he estat molt agitat i sense entendre gaire perquè certs pensament prenien forma en el meu interior i em feien patir d'aquesta manera, com un torturador implacable que no et deixa de petja i sap perfectament on furgar i quant de temps de manera que el dolor va agafant unes dimensions que no imaginaves, com si el meu torturador fos un Cenobita especialment ensinistrat per fer el que fa amb mi. Fa encara més por pensar que aquesta tortura no es deguda a cap Cenobita que arriba de l'espai exterior sinó que sorgeix de mi mateix, que res ni ningú te el pensament clavat en mi perquè fins aquest punt sóc important, sóc jo i només jo el que genera aquesta tortura i aquest dolor, com un ésser turmentat que pararà boig del tot per la seva pròpia estupidesa. Es dur arribar en aquest nivell de masoquisme en que un mateix maltracta d'aquesta manera la seva pròpia ment, sembla mentida i tot, però això no treu que sigui especialment dolorós quan mires al teu voltant en dies com els que ens ha tocat viure... i et preguntes que hi pintes tu en aquest món ...

Dia 412: insomni

Porto dos mesos en que el meu insomni va a més, cada vegada dormo menys i pitjor. M'aixeco baldat de tantes i tantes voltes que dono al llit i em desespera no poder dormir malgrat els meus dolors i el meu cansament, resultat de tot això és que la majoria de dies m'aixeco pitjor del que m'he anat a llit i han fet de la nit una tortura encara més gran que els dies, si és que això és possible. Sempre he conviscut amb l'insomni d'una manera amigable i ens havíem respectat mínimament, però ara ja fa un temps que no hi ha manera de conviure amb ell, que no em deixa de petja i la meva resistència poc a poc comença minvar. Passo hores i hores donant voltes al cap sobre coses que m'espanten i humilien, em destrosso jo mateix i el meu cos no te el descans que necessita, per la qual cosa la meva salut s'en resenteix i fa la meva decrepitud més evident, i fa que durant el dia jo sigui més un zombi que algú que te voluntat i determinació en les seves accions. Vaig a tot arreu amb una desgana i sense saber ben bé que és el que faig i el que he de fer. És una situació difícil, dura i insostenible, m'atreviria a dir, i que tard o d'hora em farà esclatar. El meu mal humor que se'n deriva de tot plegat és cada cop més i més gran, més gratuït i més difícil de controlar. Vaig a la deriva, això ho veig, i ni els passejos nocturns ni sota la pluja poden encalmar la bestia que corre per dins i que es revela contra tot i sobretot, contra mi mateix i que em consum. Se que he d'actuar i aviat, però em vaig donant allargues sobre totes les coses perquè estic cansat, o millor dit, estic tip de la situació, de la malaltia i de mi mateix. Vull concloure tot això, vull tenir la valentia i la determinació que he demostrat de pensament. Aquella estúpida juguesca que vaig fer amb mi mateix em reté encara d'aquesta manera, però voldria poder no complir-la, ¿Què collons fa que hagi de complir amb mi mateix? Si no espero res de mi mateix, no perjudico a ningú i ningú s'ha d'assabentar de res, ¿Què polles espero? Com sempre, tinc les preguntes però no tinc les respostes i això ja comença a passar de mida.

Dia 411: nadal

Quan algú se sent sol, diuen que aquestes festes són especialment fotudes, no estic del tot d'acord, crec que depèn de les persones ja que jo em trobo molt més còmode sense haver d'estar amb ningú, sense haver de retre pleitesia a la gent amb regals, paraules plenes d'hipocresia en molts casos i amb regals que no duen enlloc. Crec que la sensació de soledat és millor que aquestes coses forçades que fa la gent que tinc al meu voltant. Jo puc tancar l'aixeta, aïllar-me i fer el que vulgui, en canvi la majoria de la gent parla d'aquestes festes com un tràmit més aviat dolorós, com alguna cosa que s'ha de fer i millor fer-ho de la manera més lleugera possible, com si estiguessin anestesiats. La soledat és dura però et permet un grau de noblesa amb tu mateix que és difícil d'assolir d'altra manera. No comparteixes res, no participes de la il·lusió de res, però pots estar tranquil, sense maldecaps, sent tu mateix. Potser fa riure però voldría estar en aquesta situació molt sovint perquè això és el més semblant a la narcolèpsia que conec. Un estat que donat el que sento gràcies a la meva malaltia, ja em sembla un estadi superior al que puc aspirar jo mateix. La soledat, una sensació agredolça.

Día 410: de paso

Cuando la gente va y viene por tu vida te provoca, cuanto menos, que te plantees ciertas cosas. Por qué razón se acercan a ti, o cual es la razón que los separa también de ti. Lo normal es que no seamos nada autocríticos y lo atribuimos a causas de lo más peregrinas o bien la culpa siempre es de los otros y simplemente que parece que tengamos criterio. Hay gente que va y que viene por nuestras vidas pero ¿Qué pasaría si en vuestra vida TODA la gente va y viene y nadie permanece? ¿A quién le cargaríais el muerto? No hay otra solución que pensar que toda la culpa es tuya, que tu eres el único responsable de no poder retener a nadie a tu alrededor, ni tan siquiera a una distancia prudencial, que lo único que puede mover a que alguien del pasado te siga puntualmente es simplemente una morbosa curiosidad, ningún interés, ninguna voluntad, y todo ello ganado a pulso, incluso tras un gran esfuerzo. Descorazonador? Sólo en ocasiones, sólo en ocasiones...

Día 409: dimisión

Tenemos algo en común con los seres unicelulares, somos simples, muy simples. Cuanto más estudio a la raza humana, esa raza a la que yo un día pertenecí pero que ahora me queda muy lejana, más tonta, estúpida y asquerosa me parece. No entiendo que se pueda ser tan "zoqueta" y hacer las estupideces tan enormes, y no me refiero a nivel individual, que pueden ser fácilmente explicables (aunque no compartibles). Mi concepción misantrópica del ser humano me condiciona, naturalmente pero cuando veo lo que estos días contemplo, más razones añado a mi decisión/obligación de dejarlo todo para desertar de la raza humana. No soy como Gregorio Samsa, que se encontró en la situación al despertar, pero hay una mezcla de encontrarse en la situación, la enfermedad, y la decisión, no por pura política pragmática sino como vehículo de una idea que no deja de repetirse en mi cabeza.
Mi dimisión es irrevocable.

Día 408: colapso

Tengo unos presentimientos que no me gustan nada. Más que presentimientos son indicios, pistas que voy viendo a mi alrededor como huellas en la nieve y que me llevan a un final de camino que deduzco que acabará de una manera que no me gusta nada, que me llevará a una encrucijada en la que ninguna de las opciones me parecerá nada buena ni atractiva, caminos arduos y de dudoso final. De hecho, mi entorno va desmoronándose mientras yo estoy incólume pese a que por dentro se está produciendo este vacío al que me voy viendo sometido, dejándome sin nada en mi interior. Yo voy temiendo pero al final no me pasa nunca nada, o casi nada, y veo por doquier que si que pasan cosas, y no buenas precisamente. A mi alrededor el caos y yo quejándome por vaguedades y estupideces que por desgracia me acechan, me afectan y me derriban pero no son realmente importantes, porque yo no lo soy y nada de lo que me pase puede serlo tampoco, simplemente tengo demasiado tiempo para mirarme el ombligo, "una guerra debería haber pasado" parece que me dicta mi conciencia, o ese sucedáneo que tengo por conciencia y que normalmente esta narcotizada o bien totalmente ebria, en todo caso no ejerce como tal.
Ahora sólo hay que esperar a que eso que se desmorona a mi alrededor me acabe alcanzando a mi ya de una vez, casi lo deseo porque no estoy dispuesto a esperar, soy impaciente incluso para esto, ni para esto sirvo...

Dia 407: hipnosi

Porto hores hipnotitzat tot jo amb l'ajuda inestimable d'una làmpada de lava. L'he vist en un aparador i no se si ha estat l'esperit de nadal o simplement la part hortera que duc dintre que m'ha empès a entrar a la botiga per afegir-la al meu sarró. La he posat en funcionament i després d'un intent fallit, en la que no ho he col·locat prou bé i esperant i esperant i l'andròmina no funcionava. Amb una mica més de ràbia de la deguda, i el desmuntatge i muntatge per veure si no m'havien venut una llimona, la cosa ha començat a funcionar. M'he assegut amb un llibre davant i he hagut de deixar el llibre, he passat molt de temps, no tinc ni idea de quant, però molt més del que jo havia previst. Ara mateix, que escric això, els meus ulls busquen furtivament aquest nou producte per malbaratar energia inútilment, però no puc apagar-ho. Mentre ho miro, la meva ment va ràpidament pensant coses i jo intento sincronitzar el ritme dels meus pensaments al ritme lent de la taca (o taques) vermelles que van fent formes capritxoses segons les lleis que marca la dinàmica de fluids i la temperatura de la petita resistència que escalfa la bombeta esmerilada de 30 watts del tipus R19. No puc fer-ho, la meva ment va molt més de pressa però si que aconsegueixo un cert sossec. Llàstima que els meus pensaments són tan tenebrosos, si no seria una gran tarda, jo el meu llibre tirat sobre el sofà i la llum que m'atrapa com als insectes a l'estiu. Sóc tan bàsic que dona por, però el que realment fa por son les coses que em passen pel cap. Si algun dia s'inventa una andròmina que pugui llegir cervells haure de lobotomitzar-me o potser alguna cosa més senzilla com veure la tele més sovint.

Dia 406: impotència

En certs moments tens ganes de plegar de viure, de engegar tot a fer punyetes i et sents impotent per continuar endavant perquè et qüestiones si val la pena tant de patiment al teu voltant, fins i tot en tu mateix. El dolor no et deixa veure amb claredat i penses que el got no és que estigui mig ple, està vuit, sec i esberlat per tot arreu, és més, ni tan sols hi ha got i si hi hagués aigua, que tampoc n'hi ha, se t'escolaria entre els dits i no podries satisfer la teva necessitat de beure i hauries de morir deshidratat.
Avui sento aquest dolor molt més que altres dies i no trobo les forces necessàries per seguir. Potser demà m'aixecaré d'una altra manera i ho veure tot matisat, amb alguna mena d'escala de grisos, i no pas tot tan negre, però ara vaig a confiar en les drogues per lliurar-me a una necessària inconsciència que voldria que fos molt i molt llarga...

Dia 403: vida

En ocasions constato coses que confirmen coses que penso i això, lluny de fer-me feliç per la meva sagacitat o pel meu encert o intel·ligència, m'entristeixen profundament. En moltíssimes coses em molesta que els fets donin la raó a pensaments que en el fons tinc l'esperança de que no es confirmin mai però és descoratjador per mi comprovar que moltes vegades aquests fets confirmen coses que havia pensat. No crec que això em doni la raó, simplement prediccions que es compleixen, però no són raons, la raó en moltes ocasions no la trobo en lloc, ni en mi, començant per aquí, ni en els demès. Jo intento trobar una certa coherència entre pensaments i actes, i quan més ho faig (o ho intento) més estrany em sento entre la massa que m'envolta, més aliè a aquest món em trobo i més allunyat de ells estic.
No voldria tenir raó, no voldria que els fets i les meves tèrboles prediccions coincidissin, no voldria que les coses fossin com son, però puc fer més aviat poc. Molta gent vol canviar el món i no són capaços de canviar ells mateixos, a mi em passa una mica el mateix, per això ja no pretenc canviar el món, simplement viure conforme als meus pensaments, només en això ja hi ha un esforç considerable i una quantitat d'energia malbaratada interessant.

Dia 402: fred

Estic esperant que arribi el fred, un fred glacial, siberià, polar o com se li vulgui dir, en tot cas un fred cru, dur i inhòspit. Necessito pels meus passejos aquesta sensació per equilibrar el que sento dintre, per notar que el fred que tinc dintre meu també és a l'exterior. Quan camino per l'exterior de l'erm en el que habito, vull que el fred m'acompanyi per sentir-me millor, arraulit en la meva roba, notant la cara adolorida del fred, si pot ser bufetejada per l'aigua o la meu, millor que millor, però ja no hi compto amb això, s'ha donat molt poques vegades i visc en un lloc que no es freqüent que passi, més aviat excepcional, i no pel canvi climàtic precisament.
Aquesta sensació de soledat és necessària que vagi acompanyada d'unes condicions climàtiques que acompanyin, i la calor no és la millor, sobretot perquè fa que el meu humor empitjori exponencialment al número de graus que puja la temperatura. El meu interior és gèlid, no es que estigui, és, i aquesta fredor, que des de fora no es pot comprovar, i necessito una compensació externa per equilibrar, i no només metafòrica. Ara mateix el meu interior és com els paisatges de Fargo, plans i blancs, glaçats, no hi ha res en l'horitzó, potser la mateixa violència que contemplem a la pel·lícula, però sense l'humor negre. L'humor m'ha abandonat i ara només m'acompanya una sèrie de ridículs acudits impostats per mantenir les formes, però que només fan riure a la gent que habita fora de mi, en el meu interior ja no hi ha ni tan sols vida.

Día 401:derrota

Hoy es de estos días, tan frecuentes últimamente, que no puedo escribir, que siento la pesadez de la existencia con una extraña lucidez que me hace parecer fútil todo esfuerzo por seguir adelante con esto y con todo. La enfermedad sigue avanzando pese a todo, y es cierto que he dejado de luchar contra ella, pero tampoco he llegado a abandonarme a ella totalmente. De vez en cuando todavía noto en mi interior una pequeña dosis de resistencia, no es que haga nada (no sabría que hacer), pero notar esta sensación en mi interior, aunque inútil, no deja de parecerme un pequeño atisbo de que no me he dejado del todo a ella. Puede que la solución fuera que dejara del todo aquel reducto, por pequeño que sea, de esa resistencia, pero tampoco es algo que yo decida. Se positivamente que la enfermedad ha vencido, hace ya demasiado tiempo, pero estoy derrotado y puede que vencido, pero yo todavía no lo se.

Dia 400: decisió

Ahir acabava fent esment a una reflexió, una pregunta que la resposta és molt obvia per mi, però que no tinc clar que la gent o tingui. Tot era al voltant de la naturalesa de l'oblit, de lo desapercebut que pots arribar a ser fins i tot en les teves coneixences i la velocitat que pot tenir la gent en oblidar-te, potser no definitivament però si ser d'aquestes persones que a la gent li costa recordar quan en una trobada ocasional es parla d'algun tema en que potser has estat protagonista però ningú ho recorda perquè el fet si que perdura en la memòria, però tu no. No se fins a quin punt això forma part de la factura que s'ha de pagar per ser autònom, per no necessitar ningú i viure en conseqüència amb això, anar-te apartant, o simplement, sense haver-te d'apartar, però finalment la gent capta que no els has de menester i els molesta i utilitzen aquest mecanisme de defensa davant una cosa que troben intolerable i t'esborren dels seus records realment. En tot cas ser autònom de tots i de tothom te els seus avantatges i els seus inconvenients, però realment és una decisió, perquè es tracta d'una decisió i res més que això, dura i plena d'arestes, perquè de manera natural ens han programat per rebutjar aquesta idea, i en el moment de començar les hostilitats, el dubte d'haver pres aquesta decisió t'assalta i tens tendència a voler tirar enrere, perquè en general som covards, i ens agrada pensar que existeix la seguretat que ens han explicat de petits, i davant aquesta vida il·lusoria, ens hi llencem amb els braços oberts, però si vols viure d'acord amb els teus principis, per dur que sigui, has de tirar endavant i prescindir de aquests convencionalismes. Al capdavall la solitud estarà sempre amb tu encara que estiguis amb aquestes lligadures emocionals, al capdavall, sempre estaràs sol en la immensitat dels teus pensaments.

Día 399: memòria

Quan penses en la natura de l'oblit i en el que suposa ser oblidat, les reflexions són complexes ja que per una banda intentes ser racional i analitzar freda i objectivament el fet de l'oblit, i d'altra banda, la part emocional, egocèntrica i narcisista de tu mateix fa que li donis una transcendència al fet que no et deixa veure tots els elements que necessites per fer una reflexió com cal. Inicialment no vols ser oblidat, per altra, voldries que la gent t'oblides... potser selectivament, però et mous en un terreny delicat i ambivalent i no saps per on tirar. En el meu cas concret tinc una cara corrent, que no destaca en absolut per res, un caràcter que tampoc és res de l'altre món i més aviat passa molt desapercebut, de fet, puc estar en llocs públics on ningú repara en mi, sense cap mena de tret distintiu que faci que algú s'hi fixi en mi més que ocasionalment. La gent que te l'obligació de tractar-me si que s'hi fixa en mi, però per les meves extravagàncies, per les coses poc freqüents que puc arribar a fer. Fins on jo sé, que no és gaire, hores d'ara moltes persones es pregunten fins a quin punt aquestes extravagàncies son resultat de la meva manera de ser o bé maneres d'intentar cridar l'atenció. Ara no penso desvetllar res de tot això, però si no fos per aquestes extravagàncies (impostades o no) podria passar desapercebut del tot i això és un gran avantatge però des del punt de vista de l'ego, saber que a la que surts per una porta, ningú torna a pensar en tu i que no et recorden, és un cop dur. I per acabar, una reflexió en forma de pregunta. ¿Què preferiríeu, que ningú us recordés o que la gent recordi de tu coses que no son veritat i que et molesten que pensin?

Día 398: insomne impenitente

Tengo los días contados, eso lo se de sobras, pero no me importa. De un tiempo a esta parte, la vida ha dejado de tener importancia para mi, mis prioridades parecen ser otras que la de simplemente vivir, o sobrevivir, y toda la curiosidad y parafernalia que habitualmente la gente tiene montada alrededor de este echo. Pese a tener los días contados (cómo todos! podría añadir algún crédulo) la incertidumbre de la cantidad es común en mi cómo al resto de los mortales, sobre la calidad, yo no tengo ni la más mínima duda. Hoy estoy teniendo una de esas noches insomnes que tanto odio, pero que tan lúcidas son al respecto de muchas cosas. Ni las drogas ni sus sustitutorios han traído a mi el placentero descanso, y el dolor se ha señoreado a lo largo y, sobretodo, a la ancho de mi cuerpo, pero el peor dolor no ha sido el físico. La noche llega ya a su fin y mis ojos no han podido estar cerrados más de lo que un breve pestañeo aconseja, pese a la cantidad de farmacopea ingerida, a última hora ya a espuertas. Esta siendo una muy mala noche, como malo fue el día, pero peor. A mis taras físicas ya evidentes se han ido añadiendo ideas, recuerdos, pensamientos que han ido envenenando más y más mi torturado yo, y he ido cayendo y cayendo en picado y ahora mismo no se donde me encuentro, pero imagino que Pedro Botero no debe andar lejos, y yo ya he empezado a arder en el infierno sin haber traspasado todavía. Ni siquiera tengo el consuelo de despertar ya que todavía no duermo y dudo que pueda conseguirlo en una temporada, y es que lo que ahora alberga mi maltrecho cerebro (y poco dotado dicho sea de paso) puede mantener en vilo a un ejército de Uruk Hais de lo más curtido.
No tengo arreglo, no tengo cura para mi enfermedad ni para mi estupidez. Debo sufrir, no por justicia, sino por ser imbécil, me lo merezco en todos los sentidos, a pesar de que en mi fuero interno creo que ya he purgado suficiente mi tendencia estúpida a la tontería, puede que todavía no haya comenzado, pero yo, ya estoy harto.

Dia 397: passejador fantasma

Camina que caminaràs, aquest és darrerament la meva sortida d'aquest món que m'envolta. Poso la música, unes sabates còmodes, el sarró amb les coses que crec que puc necessitar (no gaires) i surto de casa sense rumb fixe i sense destí. Vol la comoditat que em desplaci pels carrers habituals (és més fàcil anar cap a baix, que cap amunt) però el meu humor condiciona la manera que tinc de veure els carrers, carrers que de vegades son monòtonament familiars i altres vegades em fa sentir com un estrany que passeja com un turista despistat per racons que el dia abans trepitjava amb familiaritat. Prefereixo les nits als dies, però ara, amb les llums nadalenques no m'agrada gens, sobretot perquè la gent acudeix com els mosquits i el tàvecs a la llum. Acostumen a anar amb bosses i donen cops o van caminant poc a poc en renglera i has de fer canvis de ritme per avançar-los, i no sempre és fàcil. Si la gent acostuma a molestar-me quan passejo encara més. Voldria fer-ho sense trobar-me a ningú. Potser hauria de matinar per no trobar-me ningú, però no m'agrada sortir de casa perquè m'agrada romancejar pels matins, prefereixo els vespres, sobretot ara a l'hivern, que de seguida es fa fosc i si hi ha boira ploranera, com avui, encara molt millor. De fet, si el món estigués sempre envoltat de boira seria fantàstic, sense veure el sol, sense un horitzó definit, sense veure venir el que tens davant, poca definició i tot fantasmagòric, com el meu món dins del cap, ple de fantasmes, alguns d'ells, no del tot definits.

Dia 396: el convit

He estat pensant en la factura tot el dia. La factura que paguem per viure, i si val la pena pagar tot el que hem de pagar, i la manera que tenim de satisfer aquest deute dia rere dia. No puc valorar ara mateix si el que posa a la factura serveix per pagar el servei rebut o està inflada, si el valor que marca aquesta factura compren el servei, la fama del lloc i tot plegat o be és una ganga, no tinc ni idea. Se que com a mínim em falten els postres i les copes, però ara per ara, crec que la factura supera el que m'han servit i el servei és força deficient. El pitjor és que se positivament que m'he assegut a taula sabent que no duc la cartera, i no tinc encara la idea clara de com hauré de satisfer el meu deute, però crec que no m'agradarà, gens ni mica.
Potser no m'hauria d'haver assegut a taula, però tampoc va ser del tot una decisió meva, em vaig veure assegut sense més o potser la invitació que vaig rebre era impossible que la pogués refusar. En tot cas potser havia d'haver-la evitat i no ho vaig fer o no vaig ser conscient de que ho podia fer. Ara em trobo aquí, insatisfet del tot, sense diners i havent de fer un paper que no vull per poder prendre els postres sense despertar sospites de que no puc pagar i així ser servit, a la vegada que el compte va pujant, però ja posats, fer-ho amb dos collons, ja que es fa, es fa bé.
No se com hauré de satisfer aquest compte, però haver de endeutar-se perillosament per alguna cosa que no sembla agradar massa, és feixuc i dolorós.

Día 395: asunción

Si tenemos en cuenta lo que esoy pasando en este último año, aunque no se si utilizar el plural, todavía creo que no estoy tan mal como debería, a pesar de haber dejado de ser humano, que ya es algo bastante más serio de lo que parece así escrito. El bajón que he dado es muy importante, mucho, y el personaje que ha surgido a la superficie he de decir que incluso a mi mismo me asusta, me inquieta. No tanto por lo que ha hecho hasta ahora, sino por lo que intuyo que puede llegar a hacer o cómo lo puede llegar a hacer. Hablo como si se tratase de alguien ajeno a mi y no de mi mismo porque todavía no he asumido que hablo de mi mismo, que este personaje emergente no dejo de ser yo mismo, pero todavía no puedo asumir lo que llegue a hacer este ser que habita dentro de mi, sea por lo terrible o no, pero aún no me veo a mi mismo como realmente parece que ahora soy, supongo que las transformaciones, cuando se realizan de esta manera, lo que más cuesta es asumirlas. Ahora ya no debo encontrarme a mi mismo (nunca me he buscado) pero lo que he encontrado no puedo sentirlo como mio aunque no estoy seguro de por que razón. Nunca me ha dado reparo algunas cosas, ni siquiera tomar decisiones drásticas, por lo que me cuesta entender estas dudas sobre mi nueva identidad.

Dia 394: muntanyes

Des de les alçades, les coses les veig d'un altra manera, no millor, d'una altra manera. M'agrada pujar a les muntanyes, lentament, poc a poc, mirant al buit i anar mirant com les boires van desapareixent. Un cop dalt del turó, de la muntanya, del cingle, de l'avenc, m'agrada seure'm, encendre una cigarreta i mirar l'horitzó hores i hores. Tirar-me al terra i contemplar el cel, sobretot si hi ha núvols, incorporar-me i tornar a mirar l'horitzó. Sobretot m'agrada estar sol, per això em costa tant triar els llocs on vull pujar perquè hi ha gent per tot arreu. Tenen el mateix dret que jo d'estar-s'hi allà, però no puc evitar sentir molèstia per culpa seva, sentir fàstic per ells, els seus xiscles, el seu soroll, les seves manifestacions o simplement per la seva presència. Les vegades que he pujat a algun lloc i no he trobat cap rastre de vida humana, les molt poques vegades, m'he sentit com una persona afortunada, més lliure, més content, més ple que mai, però el normal és que surti fastiguejat cagant-me en tot i fart de veure porqueria i contaminació acústica per tot arreu. Se que la muntanya no és meva, que jo soc tant impresentable com la resta, que no tinc més drets, però no puc evitar sentir-me amb més dret que ningú, com si la meva fos una comesa imprescindible i legítima, a diferència de la resta dels mortals. Vull continuar pujant muntanyes i restar sol en elles, sense anar amb ningú i sense trobar ningú en elles més que els únics que poden estar en elles, els seus habitants irracionals i amb ple dret, molt més que el que jo mateix m'he atorgat a mi mateix.

Dia 393:l'infern

En moltes ocasions, sents coses increïbles, coses horribles, especialment desagradables i que costa de pensar que algú pugui ser així o actuar de certes maneres, son moments en que poses en dubte les capacitats de l'ésser humà. Normalment aquestes coses que t'expliquen és de gent que no coneixes, que penses que això no deixa de ser una mena d'invenció d'algú que no sabia com introduir cert tema de forma creïble. Però, com reacciones quan la persona que ha patit aquestes coses parla en primera persona, t'explica els fets que a ella, aquesta persona, està patint? No saps que dir perquè saps que el que diguis pot tenir molta més transcendència que en una conversa de bar parlant de temes que ni tan sols saps (ni tu ni el teu interlocutor) si ha passat realment. Et quedes callat, sense saber que dir, ni que fer i totalment astorat per la cruesa relatada dels fets, amb total senzillesa, amb tota naturalitat, sense dramatitzar, i tu et sents petit, minúscul,
La vida és dura, molt dura, però per algunes persones la vida és escara molt més dura que per altres. La vida pot ser un infern, i segurament és un infern a tots els nivell, però nosaltres moltes vegades no som prou conscients de que significa aquest infern, i el confonem com alguna cosa meravellosa. L'infern som nosaltres.

Dia 392: anàlisi

Avui no parlaré de decepció, ni de desil·lusió, ni res per l'estil, avui parlaré de les poques ganes que tinc de viure, de com de difícil és per mi tirar endavant, de les poques ganes, de la manca de motivació per aixecar-me un dia més, del dolor intens i profund que hi ha dins meu segon a segon, que no deixa que m'oblidi de la meva condició, que em fa profundament infeliç, que em deixa sense esma, que m'obliga a viure en unes condicions que no poden dir-se vida, que m'impedeixen ser jo mateix, que han fet de mi una forma de vida que no és vegetal, que no és animal però sobretot, sobretot, que no és gens humana, que m'ha deixat sense futur, que ha enverinat el meu passat, que m'ha deixat en un present que no és present ni és res perquè no és vida.
En general no puc queixar-me de la meva vida, he fet el que he volgut. Sempre que m'he equivocat, ho he fet jo, he passat grans moments, més que no pas dolents, la veritat és que els moments dolent, que n'hi ha hagut, me'ls he tirat a l'esquena amb força facilitat, he intentat ser positiu dintre del meu pessimisme innat. He tingut il·lusions, he tingut alegries, i les decepcions que m'ha acompanyat no m'han fet defallir mai. Finalment les coses que m'han passat han estat perquè jo m'ho he buscat sense més pal·liatius, sense excuses. D'un temps ençà les coses han canviat, tot s'ha començat a torçar i no se ben be per quina raó. Les coses que abans no sabia perquè anaven sortint més o menys be van començar a sortir malament, jo vaig anar triant coses arriscades i m'anava cremant fins que el dolor, que abans tolerava amb facilitat, va anar creixent i fent-se insuportable, i amb el dolor, les decisions cada cop eren pitjors i el dolor també fins arribar al moment àlgid que va determinar la meva vida en un passat molt recent. Ara per ara, les coses van aguantant, més mal que be, però auguro que no pot durar gaire i que tot acabarà petant. Ja no aguanto tant el dolor, i potser per això, ja no tinc interès en aguantar res de res. La meva decrepitud m'ho determina una i altra vegada.

Día 391: excitación

Tengo los nervios de punta hoy. Me he despertado con un alto grado de excitación (negativa se entiende) y de nerviosismo difícil de explicar. Esta vez me están atenazando más de lo que quisiera poder decir y no me dejan expresarme con libertad.. Ahora mismo quisiera estar en otro sitio que aquí sentado tecleando estas estúpidas palabras. La ascopena ha sido sustituida por este estado alterado de conciencia que no me permite mucho más por ahora. Seguiremos informando...

Dia 390: ascopena

Hoy es lo que siento, ascopena. Lo leí en alguna parte y me hizo gracia, y a pesar de no saber con precisión en que consiste, lo he hecho mio y lo voy a utilizar por escrito hoy por primera vez en mi vida. No me lo aplico a mi, yo me aplicaría el de asco, pero no el de pena. La situación de la gente de mi alrededor, de lo que veo, de lo que oigo, de lo que siento me produce esta mezcla de sentimientos que no es contradictoria pero que me aturde un poco más de lo habitual. No hay manera de salir de las garras que me mantienen así con situaciones como las que vivo, aunque apartado, en mi cotidianidad, que decepción continua es esta.

Dia 389: mirada

Tenint en compte les coses que passen pel meu cap darrerament, és extraordinari que encara tingui esma per escriure, que m'aixequi cada dia (o gairebé) i que tingui una activitat diguen-ne "normal". Si algú en algun moment pogués albirar breument l'interior dels meus pensaments, possiblement ja mai més podria tornar a dormir, fins i tot la seva vida quedaria trastornada del tot per sempre, estic convençut. Jo crec que sóc especialment dur si he pogut viure amb mi mateix tants anys, sabent el que penso, sabent el que sóc, sabent tot el que se de mi mateix i haver continuat visquent amb una aparent normalitat. Crec que el meu interior és especialment esgarrifós, les meves idees, els meus somnis, les meves fantasies, el que sento i el que puc arribar a imaginar, les coses terribles que poden sortir d'una ment malalta, d'una ment com la meva, sigui quin sigui l'estat que he ocupat en aquesta partida de cartes que alguns diuen vida. En algunes pel·lícules hi han alguns personatges secundaris que davant de certes visions horribles queden tocades i boges de per vida, així és com jo imagino que quedaria la gent que pogués acostar-se al meu complex i avorrit món interior, suposant que això fos possible i que la gent tingués un mínim interès. La virtut meva ha estat veure tot això que passa pel meu cap en primera persona i no fer el que seria lògic fer, aguantar tot el que he aguantat.