Día 88: record fatal

Dia intens, dia dur, dia ple d'emocions i, com no, de dolors terribles. Avui m'he despertat com un zombie. El fet d'haver dormit només una hora (tinc els meus dubtes sobre si dormo o caic inconscient) ha fet que he fet tot el que normalment faig als matins en un estat més similar a un autòmata que a un ésser humà, però un autòmata amb una capacitat il·limitada de patir. Pujat al meu vehicle volador he tingut un pensament inesperat que ha provocat una cadena d'altres pensaments que m'han portat a una orgia de dolors terribles. He caigut en alguna cosa que vaig fer ara fa un any aproximadament. El pensament s'ha deixat despenjar entre la més trist quotidianitat i la ferida oberta per aquest pensament m'ha deixat estabornit. A la feina no m'he pogut refer, i el dia ha estat d'allò més dur. Encara queda dia fins que el meu estat d'inconsciència rellevi aquesta lucidesa que m'és tan hostil a mi mateix.
No només tinc treva dins el dolor, amb malaltia i sense malaltia, sinó que aquests pensaments furtius, que no busco, que no vull tenir, que no vull recordar, fan de mi aquesta persona endurida i que el patiment intern ha provocat la seva total falta d'humanitat i sensibilitat. Ara només sóc l'animal ferit que pateix que tantes vegades he relatat en aquest mitjà que ara algú, hipotèticament, llegeix. De fet ara mateix tinc un sentiment ambivalent sobre si voldria que algú llegís això o ningú. Ambivalent perquè una part de mi voldria que algú pogués llegir això i no per compadir-se de mi, sinó que pogués entendre'm. D'altra banda se que ningú em pot entendre per la qual cosa tampoc vull que ningú llegeixi això ja que simplement és una cosa mal escrita, que denota patetisme i algunes quantes patologies i tares de tipus mental i no m'agrada que algú, desconegut o conegut, vegi aquestes coses. Em costa recordar perquè vaig començar, però ho recordo, però el fet d'entregar-me a aquesta tasca fa que cada dia generi més i més dubtes sobre tot, i finalment escric per tossuderia i una inèrcia vital sense explicació. L'anonimat que dona el mitjà m'aporta una mica més de valentia a l'hora d'escriure, i el dolor que m'acompanya (juntament amb altres sentiments que es barregen) fan que un cop he començat a escriure, se me'n fumi totalment si algú llegeix això o no. En tot cas, si algun cop vaig pensar que escriure seria terapèutic, que m'estranyaria que algun cop ho hagués pensat, m'equivocava de totes totes. Per desgràcia se que només una cosa pot apaivagar el meu dolor, però un cop vaig donar la meva paraula de que no faria servir aquest comodí fins una data concreta i una situació que no puc revelar. En la meva actual situació seria comprensible que les paraules donades fossin del tot irrellevants, però de moment encara tinc una mica de forces per mantenir-les, encara que cada cop menys. Les meves tares físiques i psicològiques fan molt i molt dur qualsevol esforç d'aquesta mena. El dolor es resisteix a deixar-me, tant de bo altres coses haguessis estat tan persistents en un passat, però no, només persisteix el meu dolor i jo dins meu, que això també és una cosa a tenir en compte, sóc massa jo fins i tot amb el dolor encegant-me els sentits i la meva reduïda capacitat de raonar.