Dia 122: desgraciat

El pitjor de sentir-se desgraciat és la sensació de pena que tens de tu mateix, i això per mi és fastigós, una cosa que no puc suportar. He de fer alguna cosa per evitar sentir-me així. Crec que he d'anar al carrer i muntar la baralla més monumental que pugui serà d'utilitat. No és cap metàfora, necessito descarregar tot el que porto a dins, i veig que només pot ser violentament. A la merda la sublimació freudiana, ni l'art ni la música poden amb això, és massa fort i intens, cal que el Thanatos surti de dins meu perquè s'està girant cap a mi i és autodestructiu, molt autodestructiu. Ara gairebé només parlem de 4 anys, però no puc estar tant de temps així, ja no te sentit a la vista dels esdeveniments. Ja no puc més i la consciència pesa massa per poder tirar endavant. Sóc massa vell per aquestes coses, ja no tinc edat, ni vull disposar de temps encara que el tingués. Desisteixo, plego, ho deixo tot, no val la pena lluitar ni un segon més.