Dia 144: pujada

Visc en el pendent, en un pendent pronunciat i inacabable que fa que si em vull mantenir sigui a costa de molt d'esforç ja que si em relaxo una mica caic i em foto trompades. Per les circumstàncies de moment em vaig agafant sense ganes, això provoca que cada vegada estigui més avall, però ja n'estic tip d'aguantar-me, vull deixar-me i caure i a la merda amb tot. Ahir no vaig poder escriure ni un sol esborrany, tot i que vaig tenir l'ordinador obert per on tocava. No vaig poder perquè qualsevol esforç em suposa una negativa del meu cos a realitzar-la, el meu cap encara està més feble que el meu cos, i el resultat és que no faig res del que tinc que fer, ni res del que hauria de fer, ni res de res, estic submergit en la indolència total i absoluta. Restar aquí, mirar el que passi davant meu (gairebé res) i la resta de coses com si no existissin, perquè en el moment que hi penso en el que pot estar passant al món, el meu cap, jo, m'enfonso total i absolutament. Visc en una pujada, amb un percentatge més que considerable, i no puc fer res per encalçar el pla, on podria estar plàcidament. No puc descansar, no puc relaxar-me i els dolors em mortifiquen dia rere dia, indiferents al meu estat anímic. Ja no se on agafar-me, perquè amb el meu pes, ja cada cop m'aguanten menys coses, potser en un moment donat voldré agafar-me a algun lloc i patam, ja no hi seré a temps, cedirà com a cedit tota la meva força per dins. Cauré, m'estimbaré i ja tot em serà igual, com els dolors que ara em mantenen en la desesperació, hauran desaparegut i jo seré lliure, potser no seré res, però alliberat de les coses que ara m'ofeguen en la desesperació i el dolor, ja no tindré capacitat, ni voluntat, d'agafar-me a res i podré deixar-me caure fins el fons, per profund que sigui, no serà mai tan dolent com això que intento narrar des d'aquí.