Dia 148: objectes

Es curiós el que pot arribar a passar per la nostra ment només amb mirar un objecte que en el seu moment no tenia cap mena de poder evocador, que passava desapercebut, però que el pas del temps i les circumstàncies el converteix en una mina antipersona demolidora. Això ha passat avui, fent neteja de calaixos, fent aquestes feines rutinàries que faig quan no vull fer les tasques que corren presa.
Es sorprenent el que passa en el cap d'una persona malalta com la meva, com recorda certs detalls amb una precisió mil·limètrica, i quan més detall, més dolor, multiplicat exponencialment per la realitat que es desenvolupa dins meu. Jo al cap li dic la màquina del temps, perquè sempre he pensat que fins a cert punt, el cervell és el més semblant a una d'aquestes andròmines que H.G.Wells descrivia als seus llibres. El problema és que no el sabem controlar com voldríem, no podem evitar certs records i potenciar uns altres, el dia que això sigui possible, serà l'autèntica evolució de l'homo sapiens sapiens. Mentre tant, no passem de ser uns primats avançats que tenen els mateixos principis que qualsevol parent seu.
La malaltia avança i s'estén sense aturar-se per res. El dolor es insuportable, ja no asseguro res.