Dia 165: vidre

Avui veig cares que em miren i jo les miro a elles perplex. Sembla que em mirin però no em miren, em traspassen amb la mirada perquè jo m'he tornat transparent. No invisible, simplement transparent, com si fos un vidre. La gent mira a través meu sense importar-li per res si jo estic o deixo d'estar, com si fos un vidre a través del qual mirem el paisatge, que mai el tenim en consideració a no ser que estigui brut, ratllat o trencat i llavors ens fixem per queixar-nos, perquè no està com nosaltres desitjaríem, perquè ens priva de la contemplació del que hi ha més enllà. Així em sento avui, sóc una cosa tan poc digna de menció com un vidre, tan poc digna de consideració com això. El pitjor de tot és que tenen raó i jo sóc molt més fràgil que el vidre.