Dia 174: vida

Tots els dies se semblen entre ells, potser fem coses diferents però els dies tenen unes concomitàncies extraordinàries uns amb els altres. Nosaltres visquem dins una il·lusió de diferenciació, igual com nosaltres il·lusoriament fent veure que nosaltres son diferents dels clons que ens envolten. Volem viure instal·lats en aquestes mentides perquè som persones covards, no volem enfrontar-nos a la nostra decadència, a la nostra derrota, a la nostra pròpia evidència de que no som el que pretenem ser. La nostra vida és una lluita per enredar als demès sobre nosaltres mateixos i acabem per acceptar les nostres mentides i visquent totalment d'esquenes a la realitat. Jo amb la meva malaltia ho he acceptat fa temps, no de resultes d'aquestes, però si que la malaltia ha ajudat a fer de mi el retrat robot de la meva fesomia que ha ajudat a trobar-me. La malaltia i el fracàs perpetu fa que sigui més fàcil acceptar les limitacions i les greus mancances d'una vida que no hauria d'haver existit en sentit estricte de necessitat. Una vida innecessària, una vida absurda, una vida malgastada per la que no val la pena lluitar ni preservar-la.