Dia 299:somnis

El món dels somnis sempre és apassionant i sempre ens deixen una mica perplexos quan podem recordar-los encara que sigui d'una manera boirosa. S'ha escrit molt sobre els somnis, ciència, ficció i tota mena de coses i dubto que jo pugui fer cap mena d'aportació ni que sigui nímia. Però vull parlar per tal, no de donar cap mena d'opinió, que a ningú l'importa i que no val absolutament res, sinó que ja que escric aquí, ho faig del que considero oportú i punt. No entenc perquè estic fent aquesta puntualització, però em fa mandra esborrar.
Els meus somnis m'espanten una mica perquè sembla que en el meu món oníric no sembla que hi hagi admesa una cosa que de manera racional tinc molt clara. Els somnis, sense ser recurrents, semblen donar voltes a un tema que no deixa d'angoixar-me, bé, més que angoixar-me, provoca en mi un dolor molt gran, molt més del que em cabria esperar a mi mateix. De fet, no és el somni el que em provoca aquest dolor, aquest mal sobrevé al despertar majoritàriament. Els somnis em traslladen a un món feliç i el despertar, un cop oberts els ulls i compresa la nova realitat, és especialment dura i dolorosa. Entre les imatges del somni, sigui el que sigui que estigui passant, sempre hi ha una cosa que només de veure-la em sento bé i em sento feliç, precisament el que fa mal a l'obrir els ulls, és que allò no hi és amb mi, està molt lluny per decisió pròpia.