Dia 377: la tieta

Ahir parlava de la mort, de la meva voluntat de morir, del meu desig més aviat. Avui canvio radicalment de tema, no pel fet de ser divendres i de saber que si no vull, no tinc que veure ningú fins dilluns a partir del migdia, no. Ara mateix em plantejo si sortiré de casa un cop arribi, o faré una sortida lleugera per estirar les cames, però evitar veure algú que m'obligui a saludar. Potser algú em diu de fer alguna activitat conjunta (no acostuma a passar sovint, però de tant en tant passa) i no se exactament per quina raó m'ho proposen. He arribat a la conclusió de que hi han dos motius, el primer es que els faig una mica de "pena" en el sentit de que saben que no acostumo a socialitzar-me i descarten saber-ne les raons de perquè això és així, i de tant en tant, quan no tenen molt clar que fer, m'inclouen. L'altra raó per la que em decanto, és que els faig gràcia, els faig riure, i de tant en tant em diuen de compartir taula o barra com aquell que va al cinema o al teatre per entretindre's. Potser sóc injust per fer aquestes interpretacions tan simplistes i confereixo a la gent que te detalls amb mi una simple qüestió de utilitarisme, sentir-se millor ells mateixos o bé divertir-se, però acostumo a sentir això. A aquestes alçades de la pel·lícula tampoc s'escandalitzaran de saber que penso això, la qual cosa no vol dir que els agradi.