Dia 380: història

Continuo amb problemes de salut però no deixo de fer les meves tasques obligatòriament, encara que les faig a un ritme que no podré amagar durant gaire temps. Tinc el cap en llocs molt llunyans que només em recorden el meu origen les fiblades de dolor insuportable que amb una diligència extraordinària, el meu cos i la meva ment m'avisen implacablement. Quina llàstima haver de viure d'aquesta manera, i de tant en tant, les fiblades són cruels perquè venen determinades per coses que jo podria haver evitat i no ho he fet. Potser podria posar fi a certes coses però no sóc prou fort, no sóc prou valent i alguna cosa dins meu em reté de fer una cosa que racionalment l'estic demanant a crits, però emocionalment no puc fer, estic impossibilitat.
Els meus somnis i desitjos van morir ja fa un temps, cada cop més llunyà, les meves esperances reals també però encara em queda una remota esperança que neix de la fantasia i la imaginació, unes facultats que sempre m'han acompanyat, però que ara em fan més nosa i més mal que servei. Voldria ser un ésser maquinal i racional i evitar ficar sal a les ferides, però no ho acabo de poder evitar, no puc acabar de trencar aquest vincle que sé que només el tinc jo, només el conservo jo, el vincle de fet ja no existeix, és història passada i jo ja no figuro ni com un record en aquest sentit, i el que puc representar te més de negatiu que de positiu. Mala cosa passar a la història d'aquesta manera quan la teva voluntat ha estat tot el contrari, diu molt de la meva manera de fer i de la meva manera de ser, una autèntica merda tot plegat.