Dia 427: accions

Les malalties en general són molt estranyes, sobretot perquè giren tot el que fins aquell moment era normal, et fan canviar, i fins i tot el teu entorn canvia. Ja no es tant els símptomes i les seves conseqüències, que poden ser terribles, sinó com poden transformar la realitat, i no només l'exterior, sinó la pròpia perspectiva d'un mateix. Per descobrir-se un mateix potser de vegades ha d'estar malalt, potser no cal una malaltia específica, una malaltia ni tan sols especialment greu, no cal dramatitzar, però quan estas malalt les coses prenen un caire especial que et pot fer qüestionar-te certes coses que poden donar llum sobre un mateix. Jo ara ja no veig llum, ja estic prou il·luminat, i potser de tanta que he tingut, la claror ha cremat les meves retines i m'ha encegat d'una manera que no em deixa veure res del meu voltant, absolutament res, només tinc els meus clàssics pressentiments, que normalment únicament m'han donat mal de caps perquè no he encertat mai a través de pressentiments, però ara que ho penso, potser tampoc he encertat mai sense pressentiments, amb la lògica i la raó. No encerto mai, faci el que faci, però no ho dic amb pena, simplement la constatació de que no tinc ni idea del que fer mai, però ho faig, potser hauria de deixar de fer algunes coses...