Dia 20: Treva

Avui no sé si em sento millor o potser és el fet de veure'm alleugerit de que sigui divendres. La perspectiva d'estar dos dies sense la obligació de no veure ningú, sempre m'alegra, sempre es veu com una bona noticia. Recordo quan els divendres havien estat una condició de possibilitat de fer el que fos, però no hi havia por darrera, podia fer qualsevol activitat, per social que aquesta fos, i fins i tot desitjava aquestes activitats amb diferents finalitats segons les etapes, però ara el divendres significa inici del refugi, només vull estar tancat amb la meva malaltia, ella i jo sols, sense ningú que faci augmentar la sensació de dolor. El dolor no està ni de lluny apaivagat, però en soledat el dolor deixa de tenir un component que el fa més difícil de sostenir, més dur, més feixuc, més llenya a afegir a la meva dura càrrega, i quan més càrrega i més feixuga, més buit estic jo, irònic.
Però aquesta expectativa, la d'arribar a una petita treva social, no és gaire cosa, no alleugereix massa el pes de la malaltia, ni els seus símptomes, que normalment acostumen a augmentar els caps de setmana. Una cosa per l'altre. Tot se'n va a la merda poc a poc, tot trontolla, i el meu cap va pensant quines coses pot fer, quines opcions tinc, quina cosa pot treure'm de dins la meva malaltia, el meu alien, el meu jo. Vull ser una altra persona, vull ser algú diferent a mi mateix, no vull la meva vida, no vull ser jo, no vull continuar...