Día 8: Foscor

Avui ha estat un dia especialment fosc, la foscor sembla envoltar-lo tot, a mi inclòs. He mirat per la finestra i el que he vist no m'ha agradat, gent movent-se amunt i avall, una mena de caos ordenat. Hi han dies en que tolero la gent, i altres que ni tan sols la puc veure, així que he tancat les persianes per no haver de veure ningú. He desconnectat els telèfons i fins i tot he desconnectat l'antena de televisió per si tenia una mala temptació. Ni tan sols les imatges de la gent podia veure, ni tan sols això. La meva malaltia te aquestes exigències, de vegades, i això que només estic en el primer estadi, afortunadament avui ha estat fàcil, no tenia cap obligació contractual i no he hagut de donar explicacions ni ordir artificis, simplement m'he tancat i prou.

La foscor ha vingut just després, un cop a la soledat del meu bunker, els pensaments que m'han assaltat han estat especialment foscos i durs de tenir, fins el punt de fer-se insuportables. Recordo que en el seu moment hi havia una visió que podia fer-me deixar de pensar, però això ja és història i no puc recórrer mai més a aquesta estratègia. Hi havia un temps en que només contemplant o imaginant certa cosa, jo podia deixar de ser jo, jo deixava de pensar, m'oblidava del món i podia ser feliç momentàniament, aportava pau al meu jo torturat, abans de saber que jo era un malalt, un malalt terminal.
La foscor domina el meu pensament a un nivell inversemblant, i tot està tenyit d'aquesta foscor que es fa claustrofòbica, fins i tot per aquestes persones que diuen que els agrada la foscor. Estar a la foscor és com viure dins d'un túnel de metro que discorri a kilòmetres de la superfície i en absència total de llum elèctrica o de qualsevol altre tipus. Es com si dins d'aquest túnel fosc, misteriós i insondable tinguessis un llumí per guiar-te i haguessis de trobar alguna cosa, en aquest cas el teu camí amb una llum tènue i fantasmagòrica. Ni tan sols saps si estàs en la línia correcta, ni saps on va, l'única cosa que saps es que dins l'enorme xarxa d'aquest metro, la majoria de túnels porten a la perdició, només un és el camí bo, però no tens cap pista ni tens la possibilitat de saber quin és i està ple de ramals i intercomunicadors, farcit d'estacions que no donen cap mena d'informació però que distreuen de la finalitat darrera. En la foscor, la desorientació és excepcional, i sents sorolls de fons que no ets capaç de dir si arriba d'un costat o d'un altre, si de més amunt o més avall i el que és pitjor, no saps l'origen d'aquests sorolls, que no pots dirimir ni l'origen ni les intencions dels que ho provoquen. Tal qual com una pel·lícula de por, però aquesta por no és fictícia, és real, més que real, terroritza, i desencoratja als individus que es veuen sumits en aquest estat. No saps que fer, no saps si tirar endavant o endarrere, i contínuament vas trobant alternatives tan fosques com les que vas deixant, fins a la bogeria, sense saber si vas en cercles o en línia recta, sense saber que t'acostes o t'allunyes. La foscor s'apodera de tu i ja no et deixa mai, una foscor glaçada que tens sempre dins del cor, no és la malaltia, però forma part d'ella. Avui serà una nit molt més fosca del que ha estat el dia. La foscor dins la foscor, i a la ment, prou imatges per espantar, per terroritzar el malalt. Estic en un túnel i no hi ha una llum blanca al final, no la veure mai perquè el meu destí no posseeix llum, es tan fosc com el meu camí, per tant no trobaré pistes. Vaig cap a la foscor.