Dia 42: Transformació

Moltes preguntes venen al meu cap a través de la meva malaltia, vull dir més de les que ja acostumaven a venir-me a rondar pel cap per no deixar-me mai. Preguntes que et desgasten, que et treuen l'energia i que el pitjor que pot passar es que trobis una resposta, perquè en la resposta està implícita la derrota. Si un dia tens la temptació de respondre a aquestes respostes que planen pel teu buit existencial et converteixes en un ésser abatut, derrotat, una mena de zombi existencial, un no viu i no mort, però que ja no hi ha solució de continuïtat. Jo em sento així des de que vaig contraure la malaltia, des que vaig ser conscient del meu estat de decrepitud moral. Potser conscientment no he respost cap d'aquestes preguntes que planen pel meu cap, però potser el meu inconscient ja ha contestat i jo visc en el meu somni dogmàtic de no acceptar la inevitabilitat de les coses que no depenen d'un mateix.

Moltes vegades m'havia notat vençut, mai derrotat, i ara em sento així, derrotat, i el que es pitjor, m'he derrotat a mi mateix en una partida que no podia guanyar mai però que no hauria d'haver perdut tampoc, havia d'haver plantejat unes taules infinites que fessin possible continuar amb el joc sense cap mena d'entrebancs, sabent que era un joc inútil però a la vegada condició de possibilitat de que les coses poguessin transcórrer dins uns límits acceptables. Ara això ja no es possible, un cop vençut, un cop acceptada la derrota, les regles del joc han canviat, i jo ja no sóc un depredador, sóc un elefant malalt a la recerca del seu cementiri, però un cementiri no de la espècie, sinó un cementiri individual on la solitud és més freda del que encara ara puc imaginar.