Dia 50: this is the end

Ja fa 50 dies que vaig començar aquesta andròmina, ja fa 50 dies que dura tot això. No sé si l'observador neutral, si es que n'hi ha, haurà tret alguna cosa en clar, m'estranyaria molt ja que ni tan sols jo, que sóc el que dia a dia escriu, en trec l'aigua clara. Vaig començar pensant que tot això tindria un caire concret però reconec que m'ha desbordat i han sortit coses que no pensava que podrien sortir. La meva malaltia condiciona tot el que escric, però reconec que en moltes ocasions no és la principal de les motivacions del que surt dels meus dits. Avui és un d'aquests dies, malgrat la meva malaltia avança i se'm fa més dur cada cop escriure sobre ella, ja que penso que no dona més de sí i que em repeteixo, avui és un dia especial per mi, en sentit negatiu, evidentment. Avui és un dia gairebé tràgic, potser no vist des de fora, però si des de dins meu.

La meva malaltia m'està aïllant, la meva malaltia cada cop em priva de més coses, però la podria portat molt bé si no fos pels dolors tremebunds que em venen d'altra cosa, uns dolors que incrementen el meu malestar, que incrementen el meu fàstic a la vida, que fan que dia a dia sigui més dur. La malaltia em deixa indiferent en moltes coses, i se quina serà la seva evolució, encara que admeto sorpreses, però crec que la podria suportar sense gaires problemes a no ser d'altres afeccions que m'infligeixen un dolor terrible, que em fan sagnar per dins, fins a la absència total de ganes de viure, sense motius, sense interès, la meva vida acaba, potser ho dic metafòricament, però per mi te molt de sentit, sóc com un banc solitari, que de tant en tant algú s'hi ha assegut i s'ha trobat a gust, i jo també per complir amb la meva comesa, però ara sóc un banc solitari, malgirbat, trencat i ple d'estelles que el fan perillós, així que ja ningú vol asseure's i jo, com a banc, només voldria que una persona fes descansar el seu cul sobre mi, però no qualsevol persona, una només entre tot el món, però aquesta persona no existeix, és fruit de la meva imaginació i per tant, ja mai vindrà ningú. Mentre al banc se li acaba de podrir la fusta, de malmetre el ferro de la seva estructura, el banc pateix i pateix, somia i somia, i plora sang. Tal dia com avui la meva vida havia canviat, tal dia com avui...tot és mort.