Dia 185: passivitat

Darrerament, com ja deia ahir, he decidit ser un ésser passiu, dedicar-me a la contemplació passiva, ni tan sols crítica, del que m'envolti, sigui el que sigui. No penso moure'm, ni per anar a cap lloc ni per fugir ni apartar-me. Simplement estar en un espai i allà marcir-me, observant perquè no es poden desconnectar els terminals que em mantenen en vigília, però res més. La passivitat sempre ha estat una cosa paorosa per mi, però ara ja només aspiro a això. No tinc esma, no tinc motivació, no tinc ganes, la meva despesa energètica ha de ser mínima, i per tant, per estalviar energia només em queda aquesta sortida, restar immòbil i no fer res que pugui posar en perill el meu nou estat, més similar a un mineral, a una pedra, que a qualsevol ésser viu. Vull ser una pedra, una roca, necessito ser així, amb tots i amb tothom, i no només metafòricament, he de ser així en tots els sentits de la paraula. Com tots els monstres, he tingut els meus moments de glòria, però ara, per preservar alguna cosa, que no sé exactament què és, els monstres s'han d'amagar, han de mantenir-se al marge de la societat, i no només els monstres, sinó tota la fauna marginal que existeix. Jo tinc tots els números per estar així, m'ho he guanyat a pols, la malaltia no és cap excusa, no te a veure amb això, potser només ha precipitat les coses, però per sentit comú, per lògica i fins i tot per higiene, tot això era inevitable. Les consideracions morals no poden valdre absolutament de res.
No facis res, tot és inevitable, deixat caure i roman.