Dia 214: marginalitat

La gent passa pel meu costat i jo els miro amb estranyesa, sense entendre res, i sense sentir res per ells. Miro les seves vides absurdes i sense sentit. Els planyo, però no des de la superioritat sinó des de la superació d'un estat. Si, jo he superat el seu estat perquè m'he desfés de tot allò que em mantenia aferrat a la vida, però el preu que he pagat és massa gran. Els marginals hem de passar amb això amb coneixement de causa, i en ocasions fins i tot ens sentim orgullosos, però això és passatger, i sovint veiem amb poc orgull el nostre estat, més aviat amb tristor i un cert sentiment ambivalent sobre les coses que hem perdut i les que ens estem perdent per ser així, per haver triat aquest camí, això els que ho han triat. No sempre es tria aquest camí, de vegades et veus abocat, però els que tenim aquestes consideracions, els marginals, sigui d'una manera lliure o no, som conscients, sabem el que passa al nostre voltant i dins nostre. No sempre ho acceptem de bon grat, però finalment la marginalitat comporta un grau d'acceptació tàcita, a diferència dels que no son conscients del seu estat, que estan en la mateixa situació però s'autoneguen a si mateixos i van pel món donant tombs i s'aferren patèticament a unes vides podrides que no podran remuntar mai, i precisament el fet de no acceptar-ho, farà que sigui una vida extremadament complexa.