Día 288: dilema

Avui no voldria parlar de dolor, però suposo que és inevitable ja que els darrers temps, aquest s'apodera de mi i no puc veure més enllà d'ell. Hi han coses que fan un mal terrible i que sembla que no cicatritza mai, jo sempre havia pensat que això no era possible, però deu ser una cosa també estranya ja que no conec cap cas similar al que jo relato, però d'això parlaré un altre dia.
Parlaré molt breument de la malaltia, està avançant i es va apoderant de mi poc a poc i noto com jo vaig deixat de ser jo mateix per convertir-me en algú que no m'agrado gens. M'estic fent algú molt i molt fred, on no floreix cap sentiment que no tingués de fa temps. He perdut la capacitat de sentir res, de tenir cap emoció que no hagi viscut anteriorment, abans de la malaltia. La meva capacitat de sentir només la tinc en l'esfera dels records, no pas en la sensibilitat, que semblo haver-la perdut. Tot el dolor que tinc, i del que deia que no volia parlar avui, és un dolor del passat que es fa actual a través de recordar coses que ja no tenen massa sentit recordar per lo doloroses que son, però que a la vegada no puc oblidar. Oblidar és morir una mica, oblidar del tot és desaparèixer. Aquests records dolorosos son terribles pel que provoquen ara, però representen una cosa que si algun cop oblidés, seria com morir, seria com oblidar el motiu pel qual visc. Estic condemnat a morir de dolor o viure en la indiferència, on fer o desfer no te cap sentit perquè és una vida buida i inútil..