Dia 294: dolor

No tenia previst que avui passaria un dia tan dolorós, que la malaltia portaria el dolor fins el paroxisme. Ha començat plàcid però s'ha anat torçant ell tot sol, i això que m'havia tancat a casa refugiat de tot i de tothom, que m'he quedat tancat sense sortir. Fins i tot he evitat obrir la connexió a internet fins el vespre per no interferir, però res a fer, la malaltia ha anat fent-se camí fins el cervell i allà ha esclatat.
Els records s'han anat fent camí a través de les meves cabòries quotidianes, silenciosament, sense avís previ. De cop i volta he passat de pensar en un abstracció a veure'm a mi mateix, fa 3 anys, en un lloc llunyà, en un lloc que ara em sembla irreal fins i tot. El dolor ha anat guanyat terreny, i ara només tinc que això. Si tingués la capacitat de plorar, avui podia haver-me deshidratat, però no, no he plorat, m'he quedat en un lloc quiet i he acceptat que avui no hauria ni de viure, m'he pres un seguit de somnífers i he estat unes quantes hores grogui, però per desgràcia, ni he dormit ni el dolor ha disminuït. Ara vaig buscant el repòs que el dia m'ha negat.