Dia 315: crits

Poc a poc em vaig desdibuixant, em vaig semblant a la figura central de la cèlebre pintura de Munch, el crit. Potser és això el que aconsegueix la malaltia, va eliminant en mi tot allò que un dia era reconeixible i que ara fa que jo sigui un estrany, algú que ha deixat de ser el que era per ser una altra cosa, no un altre home, una altra cosa, deshumanitzat, eliminant tota aquella parafernàlia que fan assolir als éssers bipedes que destrossen el planeta la categoria de éssers humans.
Jo no estic desesperat, simplement buit interiorment i a la vegada ple de fúria, la malaltia em posa furiós ja que ni tan sols els mecanismes de defensa funcionen, només l'aïllament funciona, un aïllament que va a més i que un dia esdevindrà una solució definitiva a una situació que ja dura massa. Ja ho vaig dir fa temps, amb la malaltia soc perillós perquè no hi ha res ni ningú que em pugui aturar, no tinc il·lusions, no tinc objectius, simplement fúria amb ganes de sortir de dins meu i cap cosa que la pugui canalitzar, cada cop son menys les coses que m'interessin, res m'atura. Alguna cosa crida dins meu i el meu crit encara no surt, està ofegat però fent caixa de ressonància, quan surti farà mal, molt de mal.