Dia 324: psicologia

Ahir, llegint una conversa via epistolar, vaig començar a pensar en certes coses relacionades amb la meva pròpia vida. Algun inculte podria pensar que era un intent de psicoanalitzar-me a mi mateix, com acostuma a passar quan parles d'alguns extrems de tu mateix en una conversa, tu intentes explicar alguna cosa i l'altre persona (que segurament s'avorreix si no protagonitza la conversa i no te massa interès en saber com ets) de seguida creu que l'estàs utilitzant com a psicoanalista virtual per poder començar el teu autoanàlisi. Res de tot això, però ja que he dut una vida en certs aspectes irracional en moltes decisions, suposo que a nivell inconscient pretenc compensar-ho amb un intent d'anàlisi racional de les meves decisions irracionals/absurdes/il·lògiques/boges.
Ara se, i no sempre ho he sabut, que hi han una sèrie de coses que m'ha separat ara i sempre de la gent. No parlo de la separació habitual que fa que tots els individus siguem unes illes, parlo de coses que potser no són extraordinàries però la combinació que es dona en mi és, si més no, poc freqüent. La gent que m'ha envoltat no ha tingut massa interès en saber qui era jo darrera la màscara, i la gent que potser ho hagués fet he estat jo els que els he allunyat de mi sense donar la possibilitat. A la gent li ha interessat més la meva màscara que el que pogués amagar jo, fos el que fos, però de seguida els he avorrit. La impossibilitat de conèixer certes coses de mi mateix que fins i tot a mi m'ha costat tota una vida descobrir.
El que pitjor he portat és el fet de no captar mai ni un sol esforç ni cap voluntat d'anar més enllà, en especial quan la gent m'interessava. Ara que ja no hi ha ningú que m'interessi, i després de descartar els que en algun moment ho han fet (se'ls ha vist el llautó), ara que la meva malaltia no remet mai i em deixa proper al paroxisme, ara ja no hi ha res a fer. Estic condemnat.