Dia 323: desencís personal

Ahir parlava de traïció per fer referència a alguna cosa que potser no era traïció però que jo sentia com a tal per molt culpable que fos jo de tot plegat. Ara se perfectament que la culpa sempre ha estat meva perquè no puc demanar a la gent del meu voltant que sentin com jo sento, que comparteixin les coses com jo ho faig. Sóc anacrònic, sóc d'un altre temps encara que no sabria dir a quin temps pertanyo, segurament alguna època remota no pas al futur. No puc fer gran cosa perquè hauria d'adaptar-me i és una opció que he descartat per coherència vital. No puc deixar de ser jo sense trair-me encara que això suposi la meva exclusió, el meu patiment, la meva derrota i la meva soledat. No puc deixar de fer el que faig, no puc deixar de patir sense convertir-me en allò que odio. Veig clarament l'egoisme en els altres, veig clarament la manca d'empatia amb un ésser com jo, veig clarament com m'han enredat o millor dit, com m'he enredat jo mateix creient que hauria algú que pogués compartir les meves rucades.
No puc despertar del malson, la malaltia no m'ho permetria, però jo tampoc vull col·laborar, necessito lluitar per aquesta batalla perduda per mantenir la cordura, una certa mena d'il·lusió i per coherència, però és difícil quan saps que això pot acabar amb tu.