Dia 340: assumpció

Vaig destrossar-me de moltes maneres possibles, però mai com ho estic fent ara mateix. Ara és d'una manera conscient, pensada. La meva misantropia m'ha dut a certs nivells de vida difícils d'entendre per tots aquells que no pateixen una malaltia com la meva o aquells que no senten la misantropia com una necessitat. Porto la vida que vull, més que com una mostra de la meva voluntat, com un seguit de decisions fruit d'uns esdeveniments que molt poques vegades son triats voluntariament. És un seguit de decisions preses entre la voluntat i el fracàs, entre experiències doloroses i ximpleries pròpies de la natura humana. No puc dir que estic on voldria estar, no puc dir que jo he decidit plenament la meva vida, però sóc plenament conscient que on sóc ara i el que sóc, es fruit de les meves decisions, en sóc plenament responsable.
He viscut lliurement, he pres les decisions que he volgut en tot moment, amb més equivocacions que encerts, però amb un grau petit de condicionament per això. He pres decisions que intentaven fugir de la por, decisions valentes que han pogut ser malinterpretades per observadors externs, cosa que tampoc m'ha condicionat, el saber que el que jo fes o deixés de fer, podria ser interpretat d'una manera o d'un altre.
Estic content de pensar en la llibertat que he gaudit en tot aquest temps, però no estic tant content de moltes de les decisions preses. El que és curiós, es que possiblement, un percentatge molt alt de les decisions preses, les tornaria a mantenir, fins i tot algunes sabent les conseqüències, ja que no puc negar-me a mi mateix, i no puc deixar de fer moltes de les coses que faig sense trair-me a mi mateix. Ara he de mantenir-me fidel a mi mateix, i no he d'esperar comprensió ni ajut per part de tercers. Estic sol, com sempre he estat, però ara una miqueta més després de la pèrdua irreparable que va suposar per mi cert esdeveniment. Però sol al cap i a la fi, i ho he d'assumir sense gravetat.