Dia 347: prou

Sembla mentida lo dur que ha estat avui. No m'ho esperava que aixecar-me fos tant difícil, que no tindria força per fer un sol gest, que ni tan sols tenia esma per treure el so horrorós del despertador. No he pogut fer un sol gest tot i que no estava dormit, estava garratibat, no podia moure'm perquè moure'm implicava anar a treballar i avui no podia. I no he anat a treballar, he estat tancat en l'habitació, sense que entrés ni un sol raig de llum, ni un sol soroll de l'exterior de l'habitació. Jo, la foscor, el silenci i els meus pensaments i el meu dolor insuportable. L'existència em fa mal, em pot, no suporto viure, no vull continuar així, no vull seguir amb aquesta malaltia que em fa fastiguejar tot el que signifiqui seguir visquent, continuar recordant la meva condició miserable. Vull dir prou i que res del que m'ha passat torni mai més a passar, la meva existència ha d'acabar ara i de manera immediata. No puc suportar ni un segon més.