Día 370: l'ésser és, jo, no sóc

Vaig deixant de fer certes coses, dono allargues una i altre vegada dient que ja ho faré desprès i finalment no ho faig encara que al meu cap ho tinc com a pendent fins que caduca la possibilitat de fer-ho o deixa de ser útil. Això cada cop em passa amb més coses i amb aspectes cada cop més rellevants. Tot va començar amb afers poc importants, irrellevants per mi, però d'ençà de la meva malaltia, tot ha anat agafant embranzida i cada cop deixo de fer més i més coses i més importants, com si ja tot m'estigués de més. Potser arribaré a un futur (molt proper) en que finalment decideixi que no val la pena aixecar-me del llit (molt poques vegades penso ja que valgui la pena) o continuar respirant, fins que lo poc que em manté en aquest món deixi de ser, a l'igual que jo, deixaré de ser. De moment ja no sóc humà, però un dia deixaré de ser, estaré instal·lat en en no ésser i ja res no importarà de totes totes.
Cada cop hi han menys coses que m'importin, i sobretot meves, he perdut molt del meu egoisme patològic perquè ara sóc incapaç de prendrem seriosament a mi mateix, per tant, tot el que em pugui passar és superflu. Si encara alguna cosa m'importa és el dolor que m'acompanya i que no puc suportar, que vull que acabi (egoistament, és clar) i que passaria per davant de moltes coses que en principi no voldria passar, amb tal que m'asseguressin que tot això acabarà en algun moment proper en el temps. Ja sé que sóc una desferra que gairebé no s'aguanta, però no puc evitar que la meva ment malalta tingui encara un alè, un bri de dignitat encara que ja gairebé l'he perdut tota i per sempre més. Ja no hi ha solució, simplement ara el que hi ha és inèrcia.