Dia 371: nàufrag

Les sensacions es van succeint dia rera dia en un infinit horitzó con el del mar, sense canvis, sense esperances. Com el nàufrag que te l'esperança de que algun canvi li sobrevingui però a la vegada sap que els canvis poden portar males notícies, una tempesta, un huracà, un tsunami o altres coses que la seva imaginació febril el poden fer témer el pitjor, però la sed (el dolor) el fan desitjar trobar una illa, un vaixell o fins i tot la pròpia mort per acabar amb aquella sensació tan desagradable que és la sed i que fins i tot el pot acabar matant. Ha de ser horrible morir de sed, lentament, mentre esperes trobar aigua per calmar l'assedegament.
Aquest paral·lelisme crec que em defineix força ara mateix. La meva soledat m'ha portat a fer una vida similar a la d'un naufrag, sol, sense ningú a qui recórrer, milions de kilòmetres de soledat rodejat d'un no-res (aigua salada) que em manté surant però a la vegada no puc aprofitar res de res, ni per beure ni tinc els estris ni l'enginy necessari per pescar aliments. Miro i miro l'horitzó amb esperances (ara ja no) però si he trobat alguna cosa ha estat una tempesta tropical, un tifó o qualsevol altra desastre natural que encara ha malmès més encara la fràgil superfície que em manté per sobre de l'aigua. La sed va augmentant i arriba a extrems insuportables, i arriba un moment que desitges la mort perquè estàs convençut que no hi ha res a fer i vols un final ràpid i digne, no vols acabar agonitzant lentament però encara et falta l'esma necessari per llençar-te a les profunditats del mar, tens tanta por a morir de sed com de morir ofegat, tens por a la forma, però no pas a la mort en si. La situació es fa insostenible i les esperances ja no existeixen i potser la desesperació farà que el nàufrag faci el que ha de fer d'una vegada per totes...