Dia 374: tv

Veig les noticies mentre menjo, se'm regira l'estomac però continuo menjant, ja estic habituat. Em molesta acostumar-me a coses així, a estar insensibilitzat d'aquesta manera amb la violència. Jo sempre he estat violent però mai he vist amb bons ulls la violència. En certa manera la meva violència l'he vist sempre auto justificada, però la violència externa l'he captat com negativa a no ser la bellesa estètica, de l'estil de Sam Peckimpah. Ara contemplo morts enregistrades, morts, mutilacions, assassinats, vandalisme, etc. amb una fredor excepcional, com podria estar veient esports o una comèdia. Què això sigui una cosa habitual en aquests temps no serveix per tranquil·litzar-me, al contrari, encara em fa estar més decebut de mi mateix.
La contemplació de la violència no em fa res, és la violència que hi ha dins meu i de la que ja he parlat en diverses ocasions la que em preocupa. Crec que és qüestió de temps que acabi esclatant, i quan mes ho vaig dilatant, més perillós ho percebo, més mal puc fer, més i pitjor, i ara mateix tinc molta por pel que puc arribar a fer perquè estic crispat, molt crispat, i he estat aguantant, molt, he acumulat pulsions negatives dins meu i si esclaten, mireu de no estar a prop meu quan això passi, que passarà.