Dia 384: solitud

Gairebé sempre parlo de solitud en aquest blog, potser perquè la meva malaltia, tracta d'una malaltia social en que la solitud és o bé el símptoma o bé la causa. Sovint penso en la natura de la solitud que experimento, ara totalment diferent a la que experimentava abans de la malaltia. No tinc massa clar si la solitud la busco, és una conseqüència de la malaltia o simplement es tracta d'una manifestació clara i manifesta del meu fracàs social, tan cacarejat per mi però que hi ha un tuf de dubte sobre si jo m'ho creia del tot o era només una postura. En alguns moments he tingut dubtes de si la solitud era alguna cosa que jo buscava o era com el comte de la guineu i el raïm i dic que ho vull perquè no tinc més remei que estar sol. No sempre ho tinc clar, però crec que darrerament ho tinc massa clar i tot, però no vull que això enterboleixi, em desvii de fer determinats anàlisis sobre mi mateix. Per molt que sigui una decisió meva també és una necessitat, ja que no sóc capaç d'estar amb ningú, i un cop acceptada aquesta situació, trio la solitud. No tinc res que oferir, no tinc cap punt fort que pugui ser atractiu per ningú, tot son inconvenients i no tinc cap avantatge que pugui esgrimir donat el cas. No hi ha res a fer