Dia 385: solitud II

Deia ahir que la solitud era una decisió meva, però fins a quin punt era una decisió o simplement la meva única opció és alguna cosa que s'ha de tenir en compte. El fet de ser un fracassat social te la seva transcendència. No hi ha cap possibilitat de tenir ni retenir ningú al meu costat, bé matitzo, abans era capaç de tenir algú al meu costat, avui dia seria una missió impossible. Abans, quan era capaç vaig perdre les oportunitats, segurament perquè volia estar sol, apreciava les bondats de la companyia però per realitzar-me havia d'estar sol. Ara que estic sol no vull estar acompanyat, que podria semblar un cas clar de persona que vol el que no te, simplement que el meu horitzó va canviar un cop vaig tenir uns coneixements sobre mi mateix que jo desconeixia. Ara no vull estar sol ni amb ningú, vull trobar un equilibri que vaig conèixer, que no tornarà mai a passar però que enyoro. No enyoro la persona sinó la situació. De fet no es que no enyori la persona, és que la persona ha canviat i no hi ha cap possibilitat de que l'individualització que es va produir torni a donar-se per la qual cosa, la situació per irrepetible (en el temps i en l'espai) no es tornarà a donar, i sobretot perquè a més de canviar la persona, també ha canviat l'estatus absolutament, i per tant, tot plegat és un despropòsit. No hi ha solució pels animals.