Dia 389: mirada

Tenint en compte les coses que passen pel meu cap darrerament, és extraordinari que encara tingui esma per escriure, que m'aixequi cada dia (o gairebé) i que tingui una activitat diguen-ne "normal". Si algú en algun moment pogués albirar breument l'interior dels meus pensaments, possiblement ja mai més podria tornar a dormir, fins i tot la seva vida quedaria trastornada del tot per sempre, estic convençut. Jo crec que sóc especialment dur si he pogut viure amb mi mateix tants anys, sabent el que penso, sabent el que sóc, sabent tot el que se de mi mateix i haver continuat visquent amb una aparent normalitat. Crec que el meu interior és especialment esgarrifós, les meves idees, els meus somnis, les meves fantasies, el que sento i el que puc arribar a imaginar, les coses terribles que poden sortir d'una ment malalta, d'una ment com la meva, sigui quin sigui l'estat que he ocupat en aquesta partida de cartes que alguns diuen vida. En algunes pel·lícules hi han alguns personatges secundaris que davant de certes visions horribles queden tocades i boges de per vida, així és com jo imagino que quedaria la gent que pogués acostar-se al meu complex i avorrit món interior, suposant que això fos possible i que la gent tingués un mínim interès. La virtut meva ha estat veure tot això que passa pel meu cap en primera persona i no fer el que seria lògic fer, aguantar tot el que he aguantat.