Dia 394: muntanyes

Des de les alçades, les coses les veig d'un altra manera, no millor, d'una altra manera. M'agrada pujar a les muntanyes, lentament, poc a poc, mirant al buit i anar mirant com les boires van desapareixent. Un cop dalt del turó, de la muntanya, del cingle, de l'avenc, m'agrada seure'm, encendre una cigarreta i mirar l'horitzó hores i hores. Tirar-me al terra i contemplar el cel, sobretot si hi ha núvols, incorporar-me i tornar a mirar l'horitzó. Sobretot m'agrada estar sol, per això em costa tant triar els llocs on vull pujar perquè hi ha gent per tot arreu. Tenen el mateix dret que jo d'estar-s'hi allà, però no puc evitar sentir molèstia per culpa seva, sentir fàstic per ells, els seus xiscles, el seu soroll, les seves manifestacions o simplement per la seva presència. Les vegades que he pujat a algun lloc i no he trobat cap rastre de vida humana, les molt poques vegades, m'he sentit com una persona afortunada, més lliure, més content, més ple que mai, però el normal és que surti fastiguejat cagant-me en tot i fart de veure porqueria i contaminació acústica per tot arreu. Se que la muntanya no és meva, que jo soc tant impresentable com la resta, que no tinc més drets, però no puc evitar sentir-me amb més dret que ningú, com si la meva fos una comesa imprescindible i legítima, a diferència de la resta dels mortals. Vull continuar pujant muntanyes i restar sol en elles, sense anar amb ningú i sense trobar ningú en elles més que els únics que poden estar en elles, els seus habitants irracionals i amb ple dret, molt més que el que jo mateix m'he atorgat a mi mateix.