Dia 396: el convit

He estat pensant en la factura tot el dia. La factura que paguem per viure, i si val la pena pagar tot el que hem de pagar, i la manera que tenim de satisfer aquest deute dia rere dia. No puc valorar ara mateix si el que posa a la factura serveix per pagar el servei rebut o està inflada, si el valor que marca aquesta factura compren el servei, la fama del lloc i tot plegat o be és una ganga, no tinc ni idea. Se que com a mínim em falten els postres i les copes, però ara per ara, crec que la factura supera el que m'han servit i el servei és força deficient. El pitjor és que se positivament que m'he assegut a taula sabent que no duc la cartera, i no tinc encara la idea clara de com hauré de satisfer el meu deute, però crec que no m'agradarà, gens ni mica.
Potser no m'hauria d'haver assegut a taula, però tampoc va ser del tot una decisió meva, em vaig veure assegut sense més o potser la invitació que vaig rebre era impossible que la pogués refusar. En tot cas potser havia d'haver-la evitat i no ho vaig fer o no vaig ser conscient de que ho podia fer. Ara em trobo aquí, insatisfet del tot, sense diners i havent de fer un paper que no vull per poder prendre els postres sense despertar sospites de que no puc pagar i així ser servit, a la vegada que el compte va pujant, però ja posats, fer-ho amb dos collons, ja que es fa, es fa bé.
No se com hauré de satisfer aquest compte, però haver de endeutar-se perillosament per alguna cosa que no sembla agradar massa, és feixuc i dolorós.