Dia 397: passejador fantasma

Camina que caminaràs, aquest és darrerament la meva sortida d'aquest món que m'envolta. Poso la música, unes sabates còmodes, el sarró amb les coses que crec que puc necessitar (no gaires) i surto de casa sense rumb fixe i sense destí. Vol la comoditat que em desplaci pels carrers habituals (és més fàcil anar cap a baix, que cap amunt) però el meu humor condiciona la manera que tinc de veure els carrers, carrers que de vegades son monòtonament familiars i altres vegades em fa sentir com un estrany que passeja com un turista despistat per racons que el dia abans trepitjava amb familiaritat. Prefereixo les nits als dies, però ara, amb les llums nadalenques no m'agrada gens, sobretot perquè la gent acudeix com els mosquits i el tàvecs a la llum. Acostumen a anar amb bosses i donen cops o van caminant poc a poc en renglera i has de fer canvis de ritme per avançar-los, i no sempre és fàcil. Si la gent acostuma a molestar-me quan passejo encara més. Voldria fer-ho sense trobar-me a ningú. Potser hauria de matinar per no trobar-me ningú, però no m'agrada sortir de casa perquè m'agrada romancejar pels matins, prefereixo els vespres, sobretot ara a l'hivern, que de seguida es fa fosc i si hi ha boira ploranera, com avui, encara molt millor. De fet, si el món estigués sempre envoltat de boira seria fantàstic, sense veure el sol, sense un horitzó definit, sense veure venir el que tens davant, poca definició i tot fantasmagòric, com el meu món dins del cap, ple de fantasmes, alguns d'ells, no del tot definits.