Día 399: memòria

Quan penses en la natura de l'oblit i en el que suposa ser oblidat, les reflexions són complexes ja que per una banda intentes ser racional i analitzar freda i objectivament el fet de l'oblit, i d'altra banda, la part emocional, egocèntrica i narcisista de tu mateix fa que li donis una transcendència al fet que no et deixa veure tots els elements que necessites per fer una reflexió com cal. Inicialment no vols ser oblidat, per altra, voldries que la gent t'oblides... potser selectivament, però et mous en un terreny delicat i ambivalent i no saps per on tirar. En el meu cas concret tinc una cara corrent, que no destaca en absolut per res, un caràcter que tampoc és res de l'altre món i més aviat passa molt desapercebut, de fet, puc estar en llocs públics on ningú repara en mi, sense cap mena de tret distintiu que faci que algú s'hi fixi en mi més que ocasionalment. La gent que te l'obligació de tractar-me si que s'hi fixa en mi, però per les meves extravagàncies, per les coses poc freqüents que puc arribar a fer. Fins on jo sé, que no és gaire, hores d'ara moltes persones es pregunten fins a quin punt aquestes extravagàncies son resultat de la meva manera de ser o bé maneres d'intentar cridar l'atenció. Ara no penso desvetllar res de tot això, però si no fos per aquestes extravagàncies (impostades o no) podria passar desapercebut del tot i això és un gran avantatge però des del punt de vista de l'ego, saber que a la que surts per una porta, ningú torna a pensar en tu i que no et recorden, és un cop dur. I per acabar, una reflexió en forma de pregunta. ¿Què preferiríeu, que ningú us recordés o que la gent recordi de tu coses que no son veritat i que et molesten que pensin?