Dia 400: decisió

Ahir acabava fent esment a una reflexió, una pregunta que la resposta és molt obvia per mi, però que no tinc clar que la gent o tingui. Tot era al voltant de la naturalesa de l'oblit, de lo desapercebut que pots arribar a ser fins i tot en les teves coneixences i la velocitat que pot tenir la gent en oblidar-te, potser no definitivament però si ser d'aquestes persones que a la gent li costa recordar quan en una trobada ocasional es parla d'algun tema en que potser has estat protagonista però ningú ho recorda perquè el fet si que perdura en la memòria, però tu no. No se fins a quin punt això forma part de la factura que s'ha de pagar per ser autònom, per no necessitar ningú i viure en conseqüència amb això, anar-te apartant, o simplement, sense haver-te d'apartar, però finalment la gent capta que no els has de menester i els molesta i utilitzen aquest mecanisme de defensa davant una cosa que troben intolerable i t'esborren dels seus records realment. En tot cas ser autònom de tots i de tothom te els seus avantatges i els seus inconvenients, però realment és una decisió, perquè es tracta d'una decisió i res més que això, dura i plena d'arestes, perquè de manera natural ens han programat per rebutjar aquesta idea, i en el moment de començar les hostilitats, el dubte d'haver pres aquesta decisió t'assalta i tens tendència a voler tirar enrere, perquè en general som covards, i ens agrada pensar que existeix la seguretat que ens han explicat de petits, i davant aquesta vida il·lusoria, ens hi llencem amb els braços oberts, però si vols viure d'acord amb els teus principis, per dur que sigui, has de tirar endavant i prescindir de aquests convencionalismes. Al capdavall la solitud estarà sempre amb tu encara que estiguis amb aquestes lligadures emocionals, al capdavall, sempre estaràs sol en la immensitat dels teus pensaments.