Dia 402: fred

Estic esperant que arribi el fred, un fred glacial, siberià, polar o com se li vulgui dir, en tot cas un fred cru, dur i inhòspit. Necessito pels meus passejos aquesta sensació per equilibrar el que sento dintre, per notar que el fred que tinc dintre meu també és a l'exterior. Quan camino per l'exterior de l'erm en el que habito, vull que el fred m'acompanyi per sentir-me millor, arraulit en la meva roba, notant la cara adolorida del fred, si pot ser bufetejada per l'aigua o la meu, millor que millor, però ja no hi compto amb això, s'ha donat molt poques vegades i visc en un lloc que no es freqüent que passi, més aviat excepcional, i no pel canvi climàtic precisament.
Aquesta sensació de soledat és necessària que vagi acompanyada d'unes condicions climàtiques que acompanyin, i la calor no és la millor, sobretot perquè fa que el meu humor empitjori exponencialment al número de graus que puja la temperatura. El meu interior és gèlid, no es que estigui, és, i aquesta fredor, que des de fora no es pot comprovar, i necessito una compensació externa per equilibrar, i no només metafòrica. Ara mateix el meu interior és com els paisatges de Fargo, plans i blancs, glaçats, no hi ha res en l'horitzó, potser la mateixa violència que contemplem a la pel·lícula, però sense l'humor negre. L'humor m'ha abandonat i ara només m'acompanya una sèrie de ridículs acudits impostats per mantenir les formes, però que només fan riure a la gent que habita fora de mi, en el meu interior ja no hi ha ni tan sols vida.