Dia 425: desert

Avui capto tot con si fos un desert. Si, d'una banda se que el desert em fascina, puc passar dies i dies en un desert simplement mirant l'horitzó. La idea de que gairebé sigui impossible la vida en un ambient tant hostil no deixa de fascinar-me i agradar-me... sense saber molt bé per quin motiu. Quan miro per la finestra, tot i que no es veu gran cosa, puc imaginar-me que estic en un desert, que fora no hi ha possibilitat de vida, que no hi ha una ambient adequat per poder subsistir. Un desert més propi d'una pel·lícula de ciència-ficció, on l'ambient postapocalíptic triomfa dia a dia i es fa més i més hostil, més i més horrible i que a la vegada, aquest horror fascina i inclina a l'individu a perdre's en ell, sense més, sabent que vas cap un carreró sense sortida, sense opcions, sense futur de cap tipus.
El desert m'ha cridat sempre, m'ha subjugat, m'ha despertat sempre una sèrie de pensaments que son difícils de transmetre als demès, sobretot si no es posseeix la habilitat lingüística necessària, com és el cas que ens ocupa, potser per aquest motiu, finalment he convertit la meva vida, l'he adaptat i transformat en un desert i jo sóc una mena de bereber, de beduí que viu de manera itinerant entre oasi i oasi, però cada cop que arriba, ja està volent partir, buscant no sap què en un territori en que sap que no pot trobar més que sorra, però tot i això, segueix i segueix perseverant i només es troba a si mateix en aquest gegantí territori erm i solitari. Busco això o fujo d'això, de vegades no ho tinc molt clar, però avui si.