Día 480: zombies retourn

Pensava que no tornaria a escriure en aquest diari, pensava que ja tot havia acabat, que finalment havia sucumbit a la malaltia i aquesta ja m'havia fer perdre tota mena d'esperança de que jo pogués reprendre aquesta espurna de rebel·lia contra la malaltia que m'ha fet perdre l'humanitat. Però crec que encara em queda alguna mena de força que no se d'on surt i que fa que malgrat la inutilitat del gest, m'obliga a continuar escrivint... un esforç inútil que representa perfectament el que jo mateix sóc un inútil que malgrat tot, sembla que tingui una voluntat de ferro si més no a l'hora de fer coses que no tenen un valor intrínsec, coses fútils però precisament per això molt més valuoses. Encara no estic mort del tot encara que en tot aquest temps he perdut gran part de la meva vitalitat inicial, que han mort moltes parts de mi mateix, que han desaparegut les principals característiques, les principals senyals de la meva identitat...
Torno de entre els morts sense ser un ésser viu, reneixo de les meves cendres però reneixo sense viure realment, ni sóc viu, ni sóc mort, però no a la manera del que s'ha fet popular cinematrogràficament, sinó que sóc un autèntic zombie, però no m'alimento de cervells, no vaig a poc a poc, no tinc nafres a la cara i el cos... simplement, no pertanyo al món on "visc". La malaltia ha guanyat, però jo em resisteixo a llençar la tovallola... continuaré en la meva lluita inútil, sense pausa, però encara no ha arribat el moment d'acabar, però això si, es temps de morir...