Dia 481: sort

Sembla que puc encadenar dos dies seguits ficant entrades aquí després de molts dies, no se si això és un avenç significatiu o un retrocés, encara no se el que significa, però crec que res de bo. L'existència no acostuma a deparar-me res de bo, i en el futur veig coses realment tenebroses per mi. No hi ha massa sort per els que triem certs camins, que tenen poc a veure amb la malaltia, però que desemboca en alguna cosa molt pitjor que la malaltia. La sort, que no m'ha acompanyat gaire, ara ja no es que m'abandoni, és que ja no és una opció que es pugui tenir en compte, simplement aquesta equació ha desaparegut del meu horitzó per raons obvies, ja no formo part d'aquest món, al menys des del punt de vista dels que ho habiten...
Ara tinc una espurna de força, però se que durarà poc, no tindre prou esma durant molt de temps, els estertors finals de la meva existència sorgiran com el cant de l'òliba que mostra els moments finals de la vida dels condemnats a mort en aquelles illes ermes del final del món, on Caront es mesa la barba quan les sent i comença remar a buscar les dues monedes que pagaran un trajecte del que ja no es pot tornar mai més... ni es vol tornar tampoc.