Dia 499: tempesta perfecta

Diuen que després de la tempesta, arriba la calma, i meteorològicament parlant potser és així normalment, però jo dec ser com aquests enclavaments que hi ha en algunes zones geogràfiques en que no és així, dalt de la cordillera de l'Himalaia o a l'Antàrtida, on una tempesta substitueix l'altre, o potser no, però sempre, quan ha acabat la tempesta, els efectes secundaris perduren en el meu interior fins que una altra tempesta em distreu de la primera, i així successivament. No és com una tempesta perfecta, perquè no m'ha passat mai que hagi tingut prou coses tan greus com per això, però sóc d'una manera que em determina fins l'extenuació, el fet de trobar-me afectat. No és que tingui massa sensibilitat, no és que em passin coses extraordinàries, no és res de l'altre món, simplement que ja sigui per la malaltia o sense ella, no he sabut mai gestionar la meva pròpia sensació d'existència, i això m'ha convertit en un fracassat social.
Ara mateix hauria d'estar bé o molt bé, no tinc cap motiu per estar malament (o millor dit, no tinc cap motiu a part dels habituals en una vida normal, la vida fereix) i fins i tot podria estar molt bé ja que tinc el que he buscat, més o menys, però el neguit em persegueix, els nervis i la desesperança m'aborda i em dona situacions que no acabo d'entendre. Potser tot sorgeix d'una confusió amb mi mateix, de que malgrat pensar molt en mi mateix, no m'he arribat a entendre mai, he confós coses i fruit d'aquesta confusió he aconseguit coses que deia que volia, però no eren aquestes les meves prioritats... Curiós en tot cas, que la malaltia ha revelat certs aspectes, però no ho puc dir amb convicció total i absoluta, ja que molts aspectes del meu jo fracturat, no se si han estat sempre així i amagats o son fruit d'un nou estat provocat per la mateixa malaltia. En tot cas, el dolor persisteix, i estant en plena tempesta, els efectes del dolor, semblen encara d'una magnitud superior.