Dia 502: naixement i mort

"Naces solo y mueres solo, y en el paréntesis la soledad es tan grande que necesitas compartir la vida para olvidarlo" Aquesta frase de Erich Fromm és una d'aquestes frases que s'han fet populars, conegudes, entre els filòsofs de cafè i altres pseudointel·lectuals de pacotilla que pul·lulen pel món, però no per això no deixa de ser una frase que em fascina. El fet de que els dos actes que delimiten la nostra existència siguin actes en que l'individualitat sigui tan extrema, tant sagnant. L'home que s'autodefineix a si mateix com a animal social (a part de racional), un home que no pot viure autònomament, neix i mor en la més estricta soledat. La vida és doncs, segons Fromm, una manera de intentar oblidar aquests dos fets, que hem nascut, i això és irreparable, i que a més a més morirem, que també ho és. I en aquests dos actes irreparables estem sols, i volem viure il·lusòriament el fet de pensar en una mort solitària. Què passa quan les persones que han nascut i mort en aquestes condicions, han de viure segons aquest codi de solitud? Fins a quin punt ho triem o estem condicionats a viure en un estadi on acabarem i no volem aferrar-nos a aquesta mentida que és la vida en comunitat per acceptar el destí tràgic de l'home, que és viure amb una idea que no correspon a la dura realitat, que la volem maquillar, que la volem endolçar per no venir-nos abaix?

Sembla mentida com ens pot influenciar tant dos moments puntuals, especialment el darrer, ja que potser gran part de la nostra vida la fem pensant en com serà, com arribarà o com volem que arribi aquest últim acte intim de la nostra existència, i això funciona tant en els que pensen en la transcendència com en els que no la pensen. A mi personalment, abans de la malaltia no em preocupava tant el tema de l'adéu, sinó de les condicions en que es dona aquest adéu, o millor dit, si tens la possibilitat d'acomiadar-te de ningú. En el meu cas, ara ja ho tinc clar.