Dia 509: Moustaki

L'època de violència extrema ha començat, ja ho avançava ahir. El que ara sóc està despert i desbocat, i com a mostra del dolor i la ràbia continguda durant anys, ara vol desfogar-la, de cop, sense pietat, amb tota la cruesa possible, sense tenir cap més consideració que la satisfacció d'impulsos primitius. Ja que ha de patir, la bestia vol gaudir d'uns breus segons de lleugera satisfacció, amb això sembla que te prou per el moment, però això m'espanta bastant perquè no tinc ni idea d'on està el límit d'aquesta personalitat encara que el concepte de personalitat no crec que sigui l'adequat i no li escau per res, te molt poc de persona i sobretot, no disposa de cap mena d'autocontrol, només ràbia incontenible, dolor, patiment i una carència infinita d'empatia.

Però prou d'aquest color, no vull parlar d'això, sinó d'alguna cosa que darrerament em te obsedit per complet. El llop estepari de vegades no te prou consciencia de la seva solitud, perquè en aquesta terrible solitud, de vegades ella mateixa l'acompanya. No, jo no estaré mai sol, perquè sempre m'acompanya la meva solitud cantava, aproximadament Moustaki, però a diferència del que diu la cançó, el llop ha arribat a un extrem que la soledat és tan profunda, que aquí no arriba ni tan sols la soledat, ni tan sols la meva consciència pot fer-me companyia perquè ja no la tinc. Foscor, buidor, tenebra i solitud, aquest és el meu present i també el meu futur. I no descarto que això m'agradi si la violència m'ho permet.