Día 12: Dolor

No sé si la malaltia avança o no, però avui no estic de la mateixa manera, m'he aixecat més cansat, més desesperançat que altres dies. No crec que tingui a veure a una malaltia fisiològica, simplement avui és un dia pitjor que els anteriors. Em sento més llop estepari que mai, més allunyat. Si no fos per un petit detall, potser no tan petit, estaria més a prop de ser un robot que una persona. Encara tinc un dolor massa gran, però si aquest dolor remet, ja seré autosuficient, ja podré prescindir totalment de tothom. Ara ja ho puc fer, però encara sento dolor, molt intens, que em fa recular de la meva tendència, però al que aspiro és a no sentir dolor, i un cop això pugui ser, ja no tornaré a cometre més errors, ja hauré aprés i se perfectament quin ha de ser el meu camí. Des de molt jovenet (ara fa mil anys) havia volgut ser independent, i ara estic molt a prop de poder-ho ser del tot, independent totalment i autosuficient també en matèria emocional. Un cop desaparegui el dolor (suposant que pugui remetre algun dia, ara mateix no sóc optimista respecte això) no em caldrà mai més dependre de ningú, podré fer la meva sense cap mena d'escrúpol, podré aïllar-me com em correspon a mi, podré fer totes aquelles coses que havia rumiat, però amb aquest dolor, m'és impossible fer res, no puc ni tan sols pensar.

Atenció al que desitgeu perquè podria fer-se realitat... això potser m'ha passat a mi, durant molts anys he anhelat una cosa que finalment em va passar, però no havia calculat els efectes secundaris, i la meva vida va donar un tomb que m'ha portat a submergir-me a la més indigna misèria moral. Ara ja puc ser independent, ara ja estic sol, ara només cal que desaparegui el dolor, però no se si això serà possible...