Dia 46: misantropia

Aquest dies la gent molesta més que en altres èpoques de l'any, en aquests dies la malaltia fins i tot és útil ja que m'ajuda a aïllar-me i estar-me tancat a casa per evitar observar certes conductes i sentir certs comentaris que encara em farien incrementar la meva llarga llista de queixes. Les queixes m'obliguen a fixar-me en certes coses, però no se que es pitjor, si aïllar-me o observar els toros des de la barrera, en tot cas tot m'aporta un distanciament i he d'estar distanciat, de tots i de tothom, sense cap mena de excepció. He d'estar tancat per sempre, presoner de mi mateix, no pels altres, sinó per mi, perquè no puc ser un ésser sociable, ara ja no. He d'estar tancat, i potser en els darrers anys he estat comprant coses que no es poden gaudir més que en soledat, coses que requereixen tranquil·litat, soledat, aïllament, coses que no poden ser compartides, o difícilment compartibles en aquell mateix moment. Com si fos una mena d'arca de Noé que cal construir-se poc a poc mentre els que l'observen no entenen res i se'n refoten de tu. De mi no se'n riu ningú perquè tampoc saben quins son els meus plans, les meves intencions, però jo vaig omplint el meu espai de coses que ara no tinc temps d'abastar, però en un moment donat decidiré no sortir mai més d'aquí i fins i tot no podré ni anar a comprar-les (afortunadament existeix Internet i podré mantenir un flux constant d'entrades en quan solucioni un petit problema...com mantenir constant el flux d'entrada de diners per sobreviure). Aquest és un gran problema que no se com solucionar, però ja veurem, potser no em caldrà aquesta previsió, potser tindré sort i la solució sorgirà abans sense que jo hagi de prendre altres mesures.
Avui voldria fer desaparèixer el món sencer, un món sense ningú, un món sense res, un món sense mi, aquesta és la única cosa que seria senzilla de fer desaparèixer, però de moment no arregla el problema.