Dia 61: misèries

En ocasions ser un miserable no em sembla tant malament, però en altres ocasions em molesta profundament, i avui precisament no em sembla gens malament. Penso que ser un miserable és una opció i que no es pitjor que les altres donat el món on vivim. La hipocresia que m'envolta fa que pensar tot això em sigui força fàcil. Quan veig el que ha fet la gent, el que fan i analitzant el que diuen, com actuen, com desenvolupen les seves estratègies, veig que no hi ha tanta diferència entre els miserables com jo i "les bones persones". Sempre he tingut una tendència a veure la gent que presumiblement és "bona" amb certa desconfiança però sempre finalment havia tirat pel dret i confiava que existia aquesta gent. Ara, en aquests temps de enclaustrament, de tancament em dona per pensar que tota la gent que he tingut en algun moment a prop meu (realment molt poca gent en tants anys) i que moralment estaven a anys-llum de mi, s'han aprofitat de mi, m'han espremut a mi, a l'ésser menyspreable i miserable, i jo no he tret mai cap profit, només dolor i més dolor, remordiments i algun sentiment i complex divers. No he tret gaire de positiu, i tinc la sensació de que se m'han rifat, que s'han rigut de mi una i altra vegada, en algunes ocasions d'una manera escandalosa, ridícula. La bona gent aprofitant-se del càncer social com puc ser jo. Quina diferència hi ha doncs amb els miserables? Que moralment no hi ha res de dolent en aprofitar-se, en jugar amb nosaltres? Qui ho decideix, qui jutja, i amb quins arguments?
Ara ja és igual, ningú mai més tornarà a aprofitar-se de mi, això ho tinc molt i molt clar, serà molt difícil que algú pugui riure's de mi, ja he establert les mesures pertinents perquè això no torni a passar. Des de lluny, des de molt lluny, se m'intentarà jutjar, es podran dir coses o potser no, potser a partir d'ara passo desapercebut per tothom i no interessa per res tot això, ni la meva vida, ni la meva malaltia ni tot això que estic escrivint.