Dia 93: prou ja

Cada cop se'm fa més difícil tornar a la normalitat desprès del cap de setmana. Sortir de casa i tornar a barrejar-me entre la gent cada cop és més dur. No m'estic convertint en un hikikomori, aquells sonats japonesos, el meu aïllament deriva d'altres aspectes molt menys complexos, però molt més terribles. Jo no tinc por del món exterior, jo tinc por de mi mateix, de la meva capacitat de patir, del dolor terrible que genero jo mateix, o que m'han fet generar quan jo no tenia sentiments, quan era un ésser sense aquesta capacitat. Ara no he és que de cop i volta la tingui, ara ja només em quedarà, mentre visqui, la possibilitat de sentir un profund dolor dins meu fins que la bogeria més tremenda m'haurà vençut i hauré de fer l'únic que és pot fer en aquest cas. Ni tan sols als animals se'ls deixa patir tant, de seguida una mà caritativa els treu el dolor de soca arrel.
Hauré de fer alguna cosa aviat perquè això no pot continuar de cap de les maneres, ja he arribat al meu limit i ja he dit prou, ja no puc passar d'aquí.